I després què?

“No podem descartar res que la llei permeti.” El delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, deixava totes les portes obertes per frenar el referèndum. En una entrevista a Catalunya Ràdio, no volia donar cap opció per impossible. Ni tan sols preguntat per la possibilitat que l’executiu de Mariano Rajoy retiri a Carles Puigdemont, amb alguna fórmula i circumstàncies sense concretar, les competències per convocar eleccions. I que el govern estatal impulsi comicis. És una opció que fa dies que circula d’entre les que els populars podrien executar per intentar impedir l’1-O. A banda de l’escàndol democràtic majúscul que implicaria, el plantejament denota un profund desconeixement de la complexitat del procés català. Seria, en tot cas, un pedaç per tirar la pilota endavant. I sols focalitzat en el flanc polític, oblidant, un cop més, la gent, que és el puntal d’un moviment nascut al carrer. I que ha esdevingut majoritari, sobretot, arran de la fracassada reforma de l’Estatut. Qualsevol pla d’aquesta naturalesa que tingui al cap l’Estat esdevindria, a més, necessàriament transitori. I després d’uns suposats comicis, què? Si algú pensa que qui ha arribat a la conclusió que amb Espanya no hi ha res a fer canviarà d’idea i que forçar unes eleccions substituirà el referèndum compromès, s’equivoca. El que hi ha en marxa és molt i molt difícil d’aturar. I encara més amb uns suposats comicis impulsats per l’Estat.