Opinió

Tribuna

Sóc una PANK

“M’adonava que hi ha relacions úniques. La de ser tieta sense fills és excepcional, perquè aquelles criaturetes les veus molt semblants a tu, però no són teves

Profes­si­o­nal Aunt, No Kids. O el que en català ve a ser: “Tieta pro­fes­si­o­nal, sense fills”. El meu germà va ser el pri­mer a fer-me saber que sóc una repre­sen­tant d’aquest col·lec­tiu. Les PANK, sol­te­res, casa­des o en pare­lla –però sense fills–, són un nou feno­men social, espe­ci­al­ment als Estats Units. El pro­to­ti­pus de la PANK és una dona de mit­jana edat, amb un sou digne, que no té fills però sí nebots i que garan­teix a aquests nens experiències insòlites.

Aquest pro­to­tip de dona sol cobrir més desit­jos que neces­si­tats: la logística i la pragmàtica ja són patri­moni dels pares. La tieta PANK es dedica a assump­tes més super­flus –apa­reix amb regals, com­pra allò que els pares decli­nen, fa pro­pos­tes lúdiques–, però també a altres més pre­gons –dedica temps, escolta, ini­cia con­ver­ses sobre temes nous, con­sent, limita, explica...

Ser una tieta d’aques­tes et fa plan­te­jar si no estàs male­du­cant les cri­a­tu­res, però després d’un pri­mer moment de dubte, con­clous que els edu­ca­dors prin­ci­pals són els pares i mares i que tu tens un rol secun­dari, tot i que neces­sari. I els nebots copsen per­fec­ta­ment què és la norma i què és l’excepció. L’excepció també es nego­cia i en la relació PANK-nebots és deter­mi­nant.

Li havia comen­tat fa anys al meu nebot Martí que “un dia” el duria a Lon­dres. I ell, uns anys després d’aques­tes parau­les que no el van dei­xar indi­fe­rent, ha deci­dit que aquest estiu era un bon moment per com­plir la pro­mesa que m’ha bate­jat ja com a PANK amb totes les lle­tres.

He inte­ri­o­rit­zat aquest rol quan hem fet l’ esca­pada tieta-nebot, sols a Lon­dres. El fet que ell també parli anglès ha estat una bona excusa per a mi, que l’ha obli­gat a espa­vi­lar-se i a mi m’ha donat la pos­si­bi­li­tat d’obser­var-lo. Quan a Lon­dres ja estava exhausta de fer cua a la casa de Sher­lock Hol­mes o ja no dis­tin­gia entre igua­nes i cama­le­ons al Museu d’Història Natu­ral, infor­mava el meu nebot que era el seu torn. Que si volia alguna cosa, ell havia de mirar amb quin metro hi anàvem, pre­gun­tar, infor­mar-se. I jo deci­dia per exem­ple que volia anar a sopar a un japonès. I és igual si al nebot li agra­dava o no. Tot entra en una atmos­fera de nego­ci­ació: avui tu aprens a men­jar amb palets encara que no t’agradi el japonès, demà jo m’endinso al Museu de Cera encara que la cua sigui de dues hores. I fun­ci­o­nava per­fec­ta­ment. La mirada de des­co­bri­ment del meu nebot a Lon­dres se m’ha cla­vat per sem­pre. No estava sim­ple­ment con­tent, era una mirada d’explo­ració exis­ten­cial. Se li obria un món dife­rent, perquè viat­jar amb una tieta no és el mateix que amb ger­mans, pares, avis, cosins... Si per a ell ha estat un moment inèdit, per a mi més, perquè m’ha fet pen­sar que jo també vaig tenir tie­tes i tiets així, que em van ense­nyar el món com només ells podien haver-ho fet. Hi ha experiències intrans­fe­ri­bles.

En Martí, quan pas­sejàvem pel cemen­tiri de High­gate a Lon­dres, camí de la

tomba de Karl Marx, em feia fixar en detalls de dates, de noms... i en aquell esce­nari tant de pel·lícula m’expli­cava coses seves men­tre comen­tava les làpides, i jo el mirava i m’ado­nava que hi ha rela­ci­ons úniques. La de ser tieta sense fills és excep­ci­o­nal, perquè aque­lles cri­a­tu­re­tes les veus molt sem­blants a tu, però no són teves. I ells et situen prop dels seus pares, però dife­rent. Els cemen­ti­ris són sem­pre un lloc de reflexió, però el de High­gate em farà pen­sar sem­pre en aquells pen­sa­ments a l’ombra del revo­lu­ci­o­nari Marx, que des­cansa en una can­to­nada del romàntic indret on hi ha escrit: “Fins ara els filòsofs s’han dedi­cat a inter­pre­tar el món. Ara és l’hora de can­viar-lo.”

Als Estats Units han estu­diat el feno­men PANK per les seves impli­ca­ci­ons en el con­sum: fa una des­pesa mínima per nebot de 500 dòlars anu­als, xifra que sovint es tri­plica. Les tie­tes enrot­lla­des tenen recur­sos i temps, i són un aliat per als pares de les cri­a­tu­res, que donen la ben­vin­guda amb molta sim­pa­tia a aquesta nova figura que ofe­reix experiències posi­ti­ves als seus fills.

També exis­tei­xen els oncles, els PUNK (Pro­fes­si­o­nal Uncle, No Kids). Aquest nou seg­ment de mer­cat està en alça i tot­hom està con­tent: els nens, per des­comp­tat. Les tie­tes i oncles, rea­lit­zats i en bona com­pa­nyia. Els pares, alli­be­rats. I els museus i des­ti­na­ci­ons turísti­ques, encara més satis­fets. PANK del món, exer­ciu, que sereu un bé per a tots.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.