Opinió

Tribuna

Tot solucionat

“Al final ja me n’he convençut del tot: la filosofia és una ciència amb la qual, i sense la qual, tot segueix tal qual

A La Mon­cloa (i a La Sar­su­ela?) estan con­tents perquè ja està tot solu­ci­o­nat: el referèndum ha sigut un fracàs, els cata­lans han rebut una bona cleca i no aixe­ca­ran més el cap, la poli­cia esta­tal ha actuat de forma impe­ca­ble i els ferits eren fic­ti­cis, no hi havia ningú a votar. A la una del mig­dia del diu­menge, la nena d’en Rajoy ho anun­ci­ava solem­ne­ment: “El referéndum no se ha cele­brado.

Ningú no sap com aca­barà tot ple­gat, i també podria ser que ens quedéssim sense inde­pendència i sense auto­no­mia. El meu amic figue­renc Edu­ard Puig Vay­reda diu (i jo també ho dic) que allò que en rea­li­tat s’hau­ria de fer és que­dar-se sense What­sapp, Twit­ter, Face­book i tots aquests ginys de comu­ni­cació i també de desin­for­mació cre­a­dors d’un estat de deso­ri­en­tació i d’incer­tesa que només fan aug­men­tar la gene­ral tensió crei­xent. Davant la mobi­lit­zació pacífica i fes­tiva del poble català, l’Estat espa­nyol i el govern del PP que ara el repre­senta, s’ha mos­trat repres­sor, imper­me­a­ble i blin­dat al diàleg, de dub­tosa con­vicció democràtica, incom­mo­vi­ble, incom­pe­tent i incapaç d’inten­tar com­pren­dre cap mínima diver­si­tat ibèrica. Que bé ho deia l’andalús Anto­nio Mac­hado: Cas­ti­lla mise­ra­ble, ayer domi­na­dora/envu­elta en sus andra­jos des­pre­cia cuanto ignora...

A vostè també li deu pas­sar, perquè diu que és inhe­rent a la vida que menem: hi ha dies al matí que, només de sal­tar del llit (això de sal­tar és un dir), ja busco una raó per ale­grar-me i començar amb opti­misme la jor­nada. Altres dies en canvi no em cal bus­car, m’aixeco pen­sant que la revo­lució es farà i la pagarà la patro­nal. Però res de res, les decep­ci­ons sem­pre gua­nyen i cada dia hi ha un des­en­can­ta­ment nou. Quan vaig tor­nar de votar al col·legi del meu poble, on mai de la vida hi havia vist tanta gen­tada i tan atenta a tot ple­gat en un ambi­ent de gran festa, vaig renun­ciar a la tele­visió i em vaig posar a lle­gir la Carta a Mene­ceu, del gran Epi­cur, la figura més sin­gu­lar i polèmica de la filo­so­fia hel·lenística. El meu intent era de pren­dre-m’ho amb sere­ni­tat i creia que el savi grec em podia aju­dar, Epi­cur diu que la filo­so­fia és necessària per a tot­hom perquè ense­nya el camí de la feli­ci­tat i és el remei de tots els mals. Un amic pro­fes­sor de filo­so­fia en un ins­ti­tut de Bar­ce­lona la set­mana pas­sada me’n feia l’arti­cle i també em deia que la filo­so­fia aju­dava a viure. Em volia ficar al cap que la for­ta­lesa i els recur­sos del pen­sa­ment i la raó són pode­ro­sos i vàlids… però res de res. Al final ja me n’he con­vençut del tot: la filo­so­fia és una ciència amb la qual, i sense la qual, tot segueix tal qual.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia