Opinió

Tribuna

Cetres

“Aquesta associació cultural és un exemple entre tants altres que enmig del caos sempre es pot trobar l’espurna de l’esperança

Sota dos gegan­tins enve­lats dis­po­sats a la vora del mar Mort es van reu­nir fa pocs dies al vol­tant de cinc mil dones jue­ves i pales­ti­nes per crear una mena de par­la­ment ano­me­nat Dones Acti­ves per la Pau. Cre­uen que la solució del con­flicte etern no la poden ofe­rir els polítics (massa pen­dents dels seus poc ele­vats interes­sos) i que elles sí són capa­ces de posar fi a l’etern mal­son. Si més no, dona­ven tes­ti­moni de la volun­tat gene­rosa que les aplega, amb la seva presència con­junta i ami­cal, ballant com se les veia al compàs de la música, ger­ma­nes perquè huma­nes i filles de la divi­ni­tat, es digui com es digui el seu par­ti­cu­lar Déu. Fa tres anys que es con­cen­tren així i dema­nen als gover­nants que facin un acord que sigui bene­ficiós per a totes dues parts. Com resar en comunió, mai se sap quina ener­gia posi­tiva pot aca­bar gene­rant la seva pro­posta. Pot­ser per això, almenys en català, les parau­les justícia, veri­tat i pau són feme­ni­nes, i que s’enten­gui en el millor sen­tit l’obser­vació, perquè també ho són els seus antònims.

Ara que ens tro­bem enmig de la pit­jor divisió vis­cuda entre cata­lans des de la guerra civil, ara que per a alguns això del pre­sent és una patètica i post­mo­derna revi­si­tació d’aque­lla con­tesa infa­mant, i per a altres una revo­lució del tot inèdita, però que no és pos­si­ble sense, com en tot cas, pagar-ne el preu, ara que sem­bla que no hi ha sor­tida a les múlti­ples erra­des come­ses per una i altra part i per part dels que pen­sen que no són en cap d’elles, ara és el moment de par­lar d’una altra cosa i la idea d’aques­tes dones a les quals tot hau­ria d’allu­nyar però que se sen­ten pròximes, m’ha sem­blat un bon punt de par­tença per a una reflexió sobre el que ens uneix o ens pot unir com a per­so­nes. En posaré un exem­ple.

Quan vaig conèixer la Tyn Cam­pos i Cetres, l’asso­ci­ació cul­tu­ral que ella va fun­dar fa ja mol­tes dècades, em va venir al cap la sàvia reflexió que les par­la­mentàries dan­sai­res del mar Mort sem­blen pale­sar: si les dones gover­nes­sin el món, seria molt més difícil la guerra, perquè les dones tenen els fills, saben en pri­mera per­sona el que vol dir donar vida i per això patei­xen com ningú la seva ani­hi­lació. Sal­vant totes les distàncies amb la gent que viu on la vida no val res, la Tyn va voler gene­rar en Cetres un espai on la gent es retrobés amb la bellesa i amb el gust per inda­gar en les claus de l’art, però on també pogués ento­mar un debat seriós i plu­ra­lista sobre l’actu­a­li­tat, con­tri­buint així de veri­tat a la for­mació d’una opinió pública lliure, a l’ele­vació de la cul­tura política de l’espai sobre el qual irra­dia la seva acció i a la dig­ni­fi­cació de les per­so­nes a través del conei­xe­ment. No és cul­ti­var l’espe­rit una manera de con­tri­buir a la pau per l’accep­tació de l’altre i de les molt diver­ses mane­res de con­ce­bre el món?

CETRES no és un cen­tre uni­ver­si­tari, perquè no es donen títols ni diplo­mes d’assistència; qui allà s’aplega ho fa pel gust de saber, de des­co­brir noves àrees d’interès i, si de cas, de retro­bar per­so­nes amb les matei­xes inqui­e­tuds, com si es tractés d’una mena de club. Però a diferència de cer­tes asso­ci­a­ci­ons i llocs de tro­bada on es vol fer creure que la feina no s’ha de retri­buir, a Cetres ense­nyen amb l’exem­ple que la cul­tura costa diners i que la gent que la vul­gui l’ha de pagar, perquè junt amb la dita que a cost zero, demanda infi­nita, hi ha aque­lla altra no menys certa que les coses que no es paguen es valo­ren poc o gens. Això suposa enal­tir el que s’ofe­reix i dig­ni­fi­car el tre­ball, al mateix temps que la retri­bució, ni que sigui modesta, d’uns i altres, allu­nya el cen­tre de les maleïdes i defor­mants sub­ven­ci­ons. Perquè no hi ha inde­pendència, si som esclaus de qui ens paga perquè diguem o per­se­guim el que vol.

I així arribo a la raó d’aquest pas­seig per una asso­ci­ació que pot ser exem­ple de tan­tes altres: enmig del caos sem­pre es pot tro­bar l’espurna de l’espe­rança. La cul­tura, l’art, la bellesa, la reflexió intel·lec­tual pro­funda tenen una funció essen­cial més enllà del fet, en abso­lut menor, d’ali­men­tar l’espe­rit, millo­rar la salut i con­rear la millor part del que som. Han de ser tes­ti­moni de civi­lit­zació i recor­da­tori d’una veri­tat abso­luta (ana­tema això que dic en temps de rela­ti­visme): la dig­ni­tat humana no és un axi­oma ans una con­questa en el sen­tit que s’ha de tre­ba­llar sense esma, de forma vigi­lant i com­pro­mesa per tal que no acabi sepul­tada per la barbàrie. La nos­tra tendència a la barbàrie.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.