Francesc Pujols

La nit de l’1 d’octubre em va portar a casa un taxista romanès. Havíem acabat tard del diari i el taxista em va recollir a prop de la plaça Catalunya, on encara hi havia gent que seguia el postpartit muntat per les entitats sobiranistes. Vaig suplicar per dins que no em donés conversa ni portés cap ràdio posada. Sempre havia pensat que els periodistes que parlaven de les converses de taxis no tenien res a explicar, però és que aquest em va salvar la vida. Em pregunta si vinc de la “manifestació”. Li dic que torno de treballar. I tot seguit em demana com ho veig, tot això. La brutalitat policial ho tenyeix tot. Ell té un accent que em recorda l’italià. Havia viscut als Estats Units i ara aquí, fa el taxi algunes hores. Viu al Clot. S’interessa molt pel tema. Abans de venir a Barcelona, va llegir l’Homenatge a Catalunya, d’Orwell. I ha llegit una biografia de Macià. I li sembla que tot això que està passant és més propi del franquisme (què em diria si m’hagués recollit després de l’anunci del 155?). Li explico la cura que ara certa gent té en l’ús de la missatgeria dels mòbils. “Em recorda quan jo era petit i havia d’escoltar la ràdio estrangera fluixet, perquè no sabies qui era el veí i si et sentiria.” És una mica més gran que jo. “El dia abans que caigués Ceausescu, encara deien que el comunisme duraria 300 anys.” Es comprova el que deia el filòsof Francesc Pujols: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.” Perquè sempre té qui el desenterri. Me’n vaig a dormir amb un somriure.