Full de ruta
Observadors internacionals
Europa no són només els governs dels estats, i això comença a notar-se. I és una escletxa que cal aprofitar
La forma, il·legítima i per a molts juristes, catalans i espanyols, fins i tot inconstitucional, en què es van convocar les eleccions del proper 21-D fa que tots els terminis corrin molt i molt ràpid. La intenció del PP, el PSOE i Ciutadans era que els partits independentistes no es presentessin, cosa que hauria estat un error, per més legítim que fos . Ara el debat és, perquè els terminis cremen, si la llista ha de ser unitària, repetint un JxSí ampliat, o si els tres principals partits independentistes, ERC, el PDeCAT i la CUP, s’han de presentar per separat. No és una decisió fàcil però penso, tot i la maleïda llei d’Hondt, que s’hauria de valorar anar-hi per separat per poder recollir totes les sensibilitats i evitar perdre ni un vot pel camí per allò de “jo a aquest, encara que vagi de 45 a la llista, no el voto”. Ara, és cert que la situació actual, amb presos polítics i l’amenaça que n’hi hagi més en els propers dies, ho condiciona tot i fa guanyar punts a la llista de país.
En aquesta situació cal treballar en les llistes, en els programes, cercant punts comuns si finalment no són unitàries, etcètera, però cal, sobretot, treballar des d’ara mateix perquè se celebrin i se celebrin amb les màximes garanties que permet el 155. Els partits sobiranistes haurien de treballar perquè hi hagi, gairebé des d’ara mateix, un desembarcament d’observadors internacionals que puguin controlar els intents de manipulació que se succeiran en les properes setmanes. I, sobretot, per denunciar la seva suspensió si al final el PP fa cas dels seus lobbies interns que ja han entès que el 21-D, en realitat, i tot i les condicions de suspensió de la democràcia real en què vivim, s’ha convertit en un plebiscit internacional. Provocar aldarulls i suspendre els comicis és una de les opcions dels partits unionistes, com ho és la possibilitat de voler anul·lar part dels programes. Els governs d’Europa són el que són i només cal veure com actuen davant del drama dels refugiats, però Europa no són només els governs dels estats, i això, en el tema català, comença a notar-se. I és una escletxa que cal aprofitar.
