Opinió

Tribuna

Oh! Europa

“La batalla de l’opinió pública mundial i europea és la que no es pot perdre

Un cop dissolt l’anomenat pacte constitucional del 78, l’únic que ara mateix uneix una part molt important dels catalans a Espanya és el seu sistema judicial, la seva força repressiva i l’amenaça d’aplicació de l’article 8 amb morts als carrers. Que amb un material tan feble es pugui pretendre unir un país és quelcom que hauria de preocupar els que diuen voler aquesta unió. El curiós és que aquest fet els preocupi menys que als independentistes. Tot i que aquests ja tenen altres preocupacions.

La primera és constatar que, un cop la tensió puja a l’extrem, el bloc de la pertinença forçosa pot mobilitzar no només tots els ressorts de l’Estat sinó també la gran empresa i els mitjans de comunicació: aquells que poden determinar si una vaga ha tingut èxit, si una manifestació té més o menys seguidors, la quantitat de sang que fa de l’ús de la força una actuació proporcional, per culpa de qui es perd o es guanya l’Agència Europea del Medicament o si en el moment actual toca expiació, autoinculpació o penitència. D’una part només, és clar. Sempre la mateixa. És la força del martell percutor, la reiteració d’estats d’opinió i el domini del llenguatge. Aquesta batalla dins l’Estat ja no progressarà. La tergiversació i la marginació del relat independentista són ja insalvables. A por ellos.

La segona batalla, la de l’opinió pública mundial i europea, és la que no es pot perdre i on encara hi ha molt a guanyar. El problema en aquest punt és on encaixar el cas català. I aquí la partida es troba en el flanc de l’anomenat populisme, utilitzat sempre com a insult. El fet que alguns dels campions de la causa catalana hagin estat el senyor Farage (UKIP) o nacionalistes conservadors diversos (padans, flamencs o finesos) no juga precisament a favor. És aquest el terreny on el govern espanyol i els seus cercles de poder concèntrics volen situar el cas català. Al costat de l’etnicisme, la violència, la demagògia i contra el projecte europeu. La part positiva és que aquí l’Estat espanyol ja no domina tots els ressorts comunicatius. Encara més, el seu estil matusser, fruit de massa anys d’autoritarisme descarnat –la negació de la violència de l’1-O, els empresonaments, la pressió diplomàtica sobre les cancelleries estrangeres, etc.– els juga en contra. Francoland, ja saben.

Així doncs, ara entenem la importància de la feina feta pel conseller Romeva aquests darrers mesos: treballar de manera lenta però constant els possibles prescriptors de la causa catalana. L’independentisme ha de situar-se en el gir democratitzador de l’Europa dels pobles, en l’esperit del Tractat de Lisboa i al costat de la proposta europea de la nova esquerra europea. Cada intent d’arrossegar-nos a un extrem, la del populisme de dretes, ha de ser correspost per un missatge integrador, proeuropeu i pacífic. Vèncer un moviment xenòfob és fàcil; vèncer l’europeisme democratitzador, no ho és gens.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia