Moltíssimes gràcies

Com que s’acaba l’any (i cor­dons, quin any!) i sem­pre anem atra­fe­gats, no vol­dria dei­xar pas­sar aquest dar­rer dia per donar-los les gràcies. Perquè vostès sem­pre hi són. I això és d’agrair. Pro­ba­ble­ment algun dia no ho hem fet prou bé, pot­ser el diari no els ha arri­bat a l’hora que havíem que­dat, pot­ser han tro­bat que la por­tada d’aquell dia era hor­ro­rosa, o pot­ser s’han empi­pat perquè aquell arti­cu­lista ha dit ves a saber què. Pot­ser dis­cre­pen massa sovint d’alguna firma, pot­ser alguns can­vis al diari se’ls han fet estranys, i pro­ba­ble­ment algun dia algú de vostès ha tro­bat a fal­tar alguna notícia al diari. Però saben què? Vostès sem­pre hi són. I això és d’agrair. Amb vostès, lec­tors, i amb vostès, anun­ci­ants, ens lle­vem i esmor­zem, fem el cafè, dinem o sopem junts cada dia. Repas­sem l’actu­a­li­tat, la comen­tem, i molts de vostès, cen­te­nars de vostès, a més a més ens escri­uen al llarg de la set­mana per fer-nos saber direc­ta­ment la seva opinió. I tots, aquells que hi són des del pri­mer dia, perquè eren a El Punt o perquè eren a l’Avui, però també aquells que hi són de fa poc, pot­ser seguint-nos només des de l’edició digi­tal o a través de les xar­xes, for­mem part de la mateixa família. I es nota. Perquè són anys de con­vivència, de tei­xir com­pli­ci­tats i de fer coses junts. De vaques gras­ses i de vaques magres, d’eufòries i de depres­si­ons, sí; però, sobre­tot, de com­par­tir som­nis i il·lusi­ons i, és clar, de lle­ial­tats. I vostès sem­pre hi són. I com que als dia­ris els passa com a vostè i a mi, que el dia a dia se’ns menja i mai no tenim temps de dir-nos el que pen­sem, he cre­gut –jo i tot­hom de la casa, n’estic con­vençut– que avui era una bon dia per agrair-los-ho. Per agrair-los que sem­pre hi siguin, que ens feli­ci­tin quan toca i, encara més impor­tant, que ens renyin també quan toca. Perquè el nos­tre és també un pro­jecte col·lec­tiu, una manera d’enten­dre i fer país. I com que no ens veu­rem fins l’any que ve, que ves a saber què pas­sarà, no volia dei­xar pas­sar l’ocasió per dir-los-ho, donar-los les gràcies i brin­dar per i amb tots vostès. Gràcies. Moltíssi­mes gràcies.