Redempció laica

Al principi del segle XVI el tràfic d’indulgències havia arribat a límits escandalosos. La penitència que l’Església imposava per determinats pecats podia quedar suspesa a canvi d’uns diners que a l’Església li venien molt bé per finançar obres com les de la Basílica de Sant Pere. La idea era que tan aviat com una moneda dringa a la caixa, una ànima vola fora del Purgatori; això va contribuir a impulsar la Reforma protestant. Actualment, la religió laica que prova de suplantar el cristianisme recau en un tràfic similar. La por de l’Apocalipsi s’ha transformat en el temor a la imminència de la fi del món atribuïda al desgavell climàtic causat per l’acció de l’home sobre la terra, una fi que podria endarrerir-se màgicament seguint determinades pautes de conducta virtuosa i de resignació fiscal. Els sentiments de culpa són conjurats en grans recaptes i maratons, cerimònies col·lectives d’expiació a través del donatiu, que generen una alta dosi d’autocomplaença, fins i tot entre els qui no hi han posat ni un euro. I les ONG, els nous ordes de predicadors, detallen quantes bones obres poden fer amb cada quantitat que reben, i empaiten els pecadors per carrers i televisions perquè es comprometin a una donació permanent. Passen els segles, i canvien els costums; però les pors i les il·lusions persisteixen, adaptades a noves creences, administrades per nous clergues, que, com els anteriors, no practiquen la resignació amb els discrepants. I també persisteixen els mals usos, l’exacció justificada amb elevats arguments i nobles causes.