Les alcaldesses marquen la ruta

L’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, va signar, el 5 d’octubre passat, dos oficis en què donava per trencades les relacions institucionals amb l’Estat i la casa reial arran de les brutals càrregues de l’1-O i el discurs del rei del 3-O. D’aquesta manera, Girona era la primera ciutat gran que expressava, de forma inequívoca, el seu rebuig als actes de repressió de l’Estat espanyol contra l’expressió democràtica dels catalans. Des de llavors, els membres del consistori gironí eviten ser en qualsevol acte on hi hagi presència institucional de l’Estat i, òbviament, no els conviden. Hi ha anècdotes d’aquests mesos que exemplifiquen que la decisió es manté en tots els casos. Fa unes setmanes, el subdelegat del govern espanyol a Girona va anar a veure un partit de bàsquet femení i es va trobar que el van advertir que si entrava a la llotja, tots els que hi eren en marxarien. Divendres, va ser l’alcaldessa de la quarta ciutat de Catalunya, Dolors Sabater, de Badalona, qui va decidir plantar el delegat del govern espanyol, Enric Millo, que visitava la seva ciutat, en protesta pel 155 i els presos polítics.

Són gestos simbòlics, sí, però amb una càrrega política de gran profunditat que posa en valor la valentia de les dues alcaldesses. Per tant, seria interessant que tots els alcaldes que consideren que cal treure els Jordis, Oriol Junqueras i Joaquim Forn de la presó, que cal evitar, per exemple, que Marta Rovira o Marta Pascal hi entrin demà per haver fet política, que el 155 està desballestant la Generalitat i creant una administració paral·lela ideada per un grup que només té quatre diputats al Parlament, que les càrregues de l’1-O i la repressió posterior han de tenir una resposta, etcètera, en prenguessin nota. Hi haurà qui dirà que l’alcalde ha de defensar els seus conciutadans anant a negociar en totes les circumstàncies. I potser tenen raó, però, i quins han estat els beneficis, més enllà de promeses buides, d’aquestes converses darrerament?