Brussel·les, Europa

Apro­fi­tant la reunió del grup par­la­men­tari de Junts per Cata­lu­nya a Brus­sel·les per poder tei­xir una estratègia efec­tiva per a la inves­ti­dura que acon­tentés tot­hom i busqués la com­pli­ci­tat de la resta de for­ces sobi­ra­nis­tes, el dipu­tat i edi­tor Quim Torra va pen­jar al seu Ins­ta­gram una foto del camp de bata­lla Water­loo (1815). La butte du lion com a emblema. Napoleó con­tra el duc de Welling­ton. Triïn vostès qui és cadascú. “Exac­ta­ment aquí es lliurà una de les bata­lles deci­si­ves de la història”, va escriure. Cer­ta­ment, Water­loo entro­nitza tots els mals pels quals molts ente­nen, encara ara i mal­grat tot, que la Unió Euro­pea (UE) ha estat una història d’èxits. La Unió, sor­to­sa­ment, ha estat una de les grans res­pon­sa­bles de viure tants anys en pau.

Però, dar­re­ra­ment, per a molts cata­lans l’arqui­tec­tura comu­nitària no està res­po­nent a les expec­ta­ti­ves cre­a­des. Avui, el club d’Estats res­pon només als interes­sos de la real­po­li­tik, es con­fi­gura com un club d’amics que s’auto­pro­te­geix per con­ser­var els pri­vi­le­gis de pocs davant d’una Europa que, en algun moment, van dir que era de la ciu­ta­da­nia. Cer­ta­ment, les cri­sis huma­nitàries dels dar­rers anys i les vul­ne­ra­ci­ons de drets fona­men­tals que s’han produït a deter­mi­nats països (Espa­nya, Grècia o Hon­gria, per posar exem­ples) fan plan­te­jar que aquesta Europa dels ciu­ta­dans queda encara força lluny. Pot­ser, també, l’Europa de les regi­ons mal­grat que la futura República cata­lana podria ser una bona punta de llança per com­pren­dre que l’actual geo­política euro­pea hau­ria d’adap­tar-se a nous con­tex­tos, esce­na­ris, rep­tes, i ser més efi­ci­ent.

A Brus­sel·les, el pre­si­dent Car­les Puig­de­mont no només hi troba asil polític gràcies a un cor­pus jurídic que és molt més modern que el de l’Espa­nya en blanc i negre en què vivim, sinó que esce­ni­fica diària­ment per què el relat d’aquesta Europa que va sobre­po­sar-se a la catàstrofe de Water­loo i a dues guer­res mun­di­als ha que­dat anti­quat a prin­ci­pis del segle XXI. Avui, molts cata­lans viat­gen a Brus­sel·les a bus­car res­pos­tes, que de moment no arri­ben (i pos­si­ble­ment mai no arri­ba­ran), en un con­text on els interes­sos naci­o­nals s’han sobre­po­sat als dels ciu­ta­dans. Malau­ra­da­ment, el debat sobre la inde­pendència de Cata­lu­nya aflora en un temps en què l’Europa que molts voldríem que li donés solució té altres fronts oberts, pot­ser molt més com­pli­cats, per a l’esta­bi­li­tat geo­política, començant per la política de veïnatge, econòmica i de con­trol fron­te­rer.

El 2019 serà un any de can­vis. A l ter­reny català, espe­rem que les elec­ci­ons muni­ci­pals puguin donar un nou impuls a l’inde­pen­den­tisme fent que el poder local con­tinuï mos­trant mus­cu­la­tura i for­ta­lesa davant dels embats de l’Estat. Fa temps que ho penso: el poder muni­ci­pal serà cab­dal per a la cre­ació de la futura República, si arriba. Però les elec­ci­ons al Par­la­ment Euro­peu tor­na­ran a posar el debat de l’arqui­tec­tura comu­nitària sobre la taula i tor­na­rem a fer volar coloms sobre com les ins­ti­tu­ci­ons han de donar res­posta al repte inde­pen­den­tista. Malau­ra­da­ment, el nou Par­la­ment es con­fi­gu­rarà en un ambi­ent de res­saca post Bre­xit, amb una rees­truc­tu­ració del nom­bre de dipu­tats que pos­si­ble­ment doni a Espa­nya, França i Itàlia mino­ria de blo­queig per­ma­nent davant de les pro­pos­tes de l’Europa for­jada en l’ètica pro­tes­tant. A més a més, les enques­tes no són gens posi­ti­ves per a les esquer­res, que afron­ten una crisi exis­ten­cial en molts dels estats mem­bres que de segur tindrà la seva plas­mació en la con­fi­gu­ració de la futura cam­bra. De fet, ja ho estem tas­tant amb les decla­ra­ci­ons d’un vice­pre­si­dent Frans Tim­mer­mans que, mal­grat la seva ads­cripció política, fa d’escu­der de Jean-Claude Juncker i Mari­ano Rajoy. Algu­nes pros­pec­ti­ves situen els par­tits soci­al­demòcra­tes a la rat­lla dels cent euro­di­pu­tats.

Final­ment, comen­cen a bufar aires refor­mis­tes des de França i Itàlia, perquè la tec­nocràcia de Macron i Renzi vol tenir veu pròpia al marge dels eixos tra­di­ci­o­nals de la política: l’ideològic i el naci­o­nal. A alguns, la tec­nocràcia (dis­fres­sada de democràcia) podria pro­duir-los el miratge d’escol­tar la Cata­lu­nya dinàmica, trans­for­ma­dora i de progrés que dibuixa l’inde­pen­den­tisme; una Cata­lu­nya líder per una Europa efi­ci­ent. Però, malau­ra­da­ment, avui tec­nocràcia vol dir raó d’Estat. I, dis­sor­ta­da­ment, crec que és d’il·lusos pen­sar que els actu­als estats deci­monònics esti­guin a les últi­mes. Car­les Puig­de­mont, des de la capi­tal d’Europa, ha des­ta­pat les ver­go­nyes de tot l’esta­blish­ment espa­nyol en poques set­ma­nes. Però pen­sar que els estats cauen com un cas­tell de car­tes –pot­ser emmi­ra­llats per la der­rota de Water­loo– és no enten­dre com fun­ci­ona la real­po­li­tik. L’inde­pen­den­tisme ha de per­se­ve­rar, amb astúcia i eficiència.