Opinió

De set en set

Adeu, Pep

Hi va haver un temps en què exis­tia un bar, el Num­mu­lit, on, entre altra gent, ens reuníem els tre­ba­lla­dors de la premsa giro­nina, és a dir del Diari de Girona i d’El Punt. Allà, cap a la mei­tat dels anys noranta, vaig fer amis­tat amb Pep Iglésias, fotògraf. Les nits es feien llar­gues con­ver­sant sobre el que fos. Asse­gut en un racó de la barra, un dels con­ver­sa­dors més obs­ti­nats era en Pep, amb el qual podíem pas­sar de la política, amb la nostàlgia de la revo­lució pen­dent, a les qüesti­ons sen­ti­men­tals, del Barça a la foto­gra­fia. Pel que fa a la foto­gra­fia podia par­lar-me de la relació incerta amb les per­so­nes foto­gra­fi­a­des; del que es busca a través d’un objec­tiu i del que, com un regal de l’atzar, es troba de manera ines­pe­rada i a vega­des joiosa a les imat­ges, encara més quan aques­tes es reve­la­ven lite­ral­ment en un labo­ra­tori; de si les fotos es veuen abans de fer-les o si apa­rei­xen d’una manera ful­gu­rant i incon­tes­ta­ble; de la foto­gra­fia com un acte de memòria rea­lit­zat amb la consciència de l’efímer; dels con­di­ci­o­na­ments als quals està sotmès el tre­ball del foto­pe­ri­o­dista; de la pos­si­ble vani­tat dels fotògrafs este­ti­cis­tes que pot­ser obli­den que el sen­tit pri­mor­dial de la foto­gra­fia és ren­dir-se al món tal com és, amb les seves imper­fec­ci­ons i la seva bellesa.

Ahir vam aco­mi­a­dar en Pep. He tor­nat a veure algu­nes de les seves fotos, en mol­tes de les quals s’hi reflec­teix una sen­si­bi­li­tat amb els retra­tats com una mani­fes­tació del seu huma­nisme. Part del seu tre­ball fotogràfic, tes­ti­moni d’una memòria per­so­nal i col·lec­tiva, es reco­llirà en una expo­sició i un catàleg. La mort l’ha aga­fat tre­ba­llant-hi. Malalt des de feia temps, aquesta feina va lli­gar-lo a la vida fins l’últim moment. També ho va fer la dig­ni­tat que va reconèixer en la gent que va fer pos­si­ble l’1-O. Em deia que era el més pròxim a una revo­lució (sigui com sigui com acabi) que se li havia con­ce­dit viure. Sé que li hau­ria agra­dat poder estar més entre la gent per viure-ho i per foto­gra­fiar-ho. Però el durem als car­rers, que sem­pre seran nos­tres, que sem­pre seran seus.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia