Vuits i nous
La comèdia del procés
“També ens el podem mirar amb el prisma de la comicitat
El 28 d’octubre passat, l’endemà de la “declaració de la independència” o de la “proclamació de la república”, tots vam estar expectants per si algun país reconeixia la nova entitat política acabada de néixer. El reconeixement no es va produir i jo, que aquell dia tenia convidats a casa, podria descriure molts desconcerts i moltes incredulitats. Tinc amics de molt bona fe i molt esperançats. El reconeixement comença ara, per vies que no havíem previst: si Bèlgica no reenvia Carles Puigdemont és que alguna representativitat les autoritats del país li reconeixen, alguna funcionalitat veuen a Catalunya, algun retret fan a Espanya, cos a part. La nova exiliada rellevant és ara Anna Gabriel, figura més que destacada de la CUP. S’ha refugiat a Suïssa. Sembla que les autoritats del país dels referèndums setmanals tampoc tenen previst reexpedir-la. Suïssa, si no reconeix encara Catalunya, no reconeix tampoc Espanya com a democràcia fiable. Tot és començar. Em diuen que un dels consellers que acompanyen Puigdemont a Brussel·les està rumiant si demanar asil a un país europeu que també serà insensible a les peticions d’extradició espanyoles. Ja són tres països. Els dos primers, importantíssims: un acull les institucions europees; l’altre, algunes d’escala mundial. Ja veurem el tercer. Potser és un país irrellevant, si és que hi ha països així. Millor: s’ha de buscar l’equilibri.
Les autoritats polítiques i judicials espanyoles s’enrabien. Diuen que els implicats fugen de la justícia. Fa gràcia veure’ls burlats i confonent justícia amb injustícia. He dit que fa gràcia. Hi ha gent a la presó i la repressió augmenta, però també ens ho podríem mirar amb el prisma de la comèdia i no del drama. Els jutges i fiscals no toquen vores. S’inventen crims, dicten ordres de cerca internacional que l’endemà retiren, empresonen o mantenen sota fiança els contrits, i deixen en llibertat els que els planten cara. Uns declarants els diuen que la proclamació de la independència va ser simbòlica, uns altres que va ser real i efectiva. Uns els expliquen coses que no els pregunten... Es diu que no hi ha coordinació entre les defenses i els partits i que tots tiren pel seu compte, però jo hi veig una estratègia calculada: es tracta, també, de fer pa i bolet als jutges, al govern, a l’Estat, deixar-los amb el cap com un bombo i posar-los en evidència. Ja no se sap qui entra i qui surt dels tribunals i de les fronteres. El procés reclama una pel·lícula. Jo la confiaria no a aquests directors catalans que tot s’ho prenen a la valenta, sinó a Billy Wilder, que va guanyar menys Oscar dels que es mereixia a base d’obrir i tancar portes i fronteres i combinar tragèdia i comèdia en un mateix guió. No parlàvem de l’eficàcia de la revolució dels somriures?
