Opinió

Tribuna

Secularització dèbil

“La societat ha de reconèixer l’existència de les religions separant molt bé sagrat i secular

Els atemptats amb rerefons religiós que amb macabra periodicitat ataquen els nostres carrers i trenquen la nostra ja fràgil quotidianitat ens obliguen a reflexionar sobre la relació entre la cultura occidental i les altres cultures, entre les diferents maneres d’entendre la relació entre els estats i les religions, i també entre democràcia i autoritarisme. La religió és una dimensió de la geopolítica, i no es pot obviar. No és la mare de tots els problemes, ni és la panacea que ho remeiarà tot ara i aquí. Marco Rizzi, a La secolarizzione debole: violenza, religione, autorità afirma que “Déu persisteix”. Aquest professor de la Universitat Catòlica de Milà creu que cal fer una reflexió cultural i no policial dels actes violents vinculats a la religió. La resposta militar que per a alguns té efectes radicals immediats, és inútil a llarg termini. Els desafiaments hi continuen essent.

Els profetes del secularisme que vaticinaven que les religions serien irrellevants i dèbils s’han equivocat. La secularització entra massivament al nostre vocabulari a partir del 1648 amb la pau de Westfàlia que posa fi a la guerra dels 30 Anys, el més sanguinari dels conflictes entre catòlics i protestants recents. Però és Max Weber que usa el terme, unit a desencantament i racionalització per explicar com l’ésser humà va abandonant explicacions magicoreligioses de la realitat a favor de visions basades en la racionalitat i la ciència. Després de Weber els estudiosos han centrat l’atenció en les implicacions polítiques de la secularització i de la retirada de la religió del context públic. Habermass ha proposat pensar la societat en termes postseculars. És conscient que la religió no ha desaparegut i l’insta a dialogar en un debat públic amb la modernitat. Les religions poden contribuir al debat públic, però sovint els manca una peça: l’enriquiment d’aquesta confrontació pública també ha d’influir-les cap endins, han de ser permeables a l’ambient. A vegades, l’hermetisme les fa insensibles als signes dels temps. Les religions continuen essent-hi, i donen sentit a milers de persones. No estem davant de religiositats debilitades, sinó de noves maneres d’entendre el fet religiós en la societat.

El que és dèbil és una secularització mal entesa i un laïcisme que ha fet rebotar les identitats més radicals. Seria reduccionista veure la religió només com l’adhesió a un sistema d’idees i pràctiques. Hi ha una funció social com a element cohesionador i de legitimació de valors entorn dels quals hi ha comunitats que viuen i s’organitzen. És cert que a Occident, i especialment a Europa, la secularització no ha passat desapercebuda. Les religions han perdut rellevància pública i la religió s’ha viscut de manera menys estructurada i fins i tot els sociòlegs de la religió l’han qualificat de pràctica marginal i subcultura.

La teoria de Rizzi és que la secularització funciona només si s’assumeix el cristianisme com a model de referència de religió. És a dir, que si parlem de la presència d’altres religions que no siguin la cristiana, el paradigma de la secularització no funciona. Amb el cristianisme s’han estructurat alguns principis d’autoritat (de la revelació, de la tradició, de la jerarquia) però també instàncies crítiques (reflexió i hermenèutica bíbliques, teories sobre l’autoritat) que garanteixen legitimitat a la racionalitat de l’individu en relació amb les pròpies creences. Aplicar a tot tipus de realitat els models interpretatius derivats de la història europea és caure en una forma de colonialisme cultural que distorsiona els fenòmens. Els models de relació entre religió i esfera pública elaborats a Occident (laïcitat francesa, el mur de separació dels EUA, el model d’integració alemany, el multiculturalisme britànic) no són un instrument eficaç avui.

En el fons estem parlant de la crisi de l’eurocentrisme i del futur de l’humanisme europeu (un futur en què crec). El sociòleg canadenc Charles Taylor veu la secularització com una progressiva adquisició de legitimitacions socials i culturals i de les concepcions explícitament atees i agnòstiques. Ni es tracta d’un interlocutor privilegiat (la religió), ni d’un actor irrellevant. La societat ha de reconèixer l’existència de les religions separant molt bé sagrat i secular. Separant. No negant ni aniquilant. I essent conscients que les religions han de saber donar raó de la seva esperança, i que les societats són polifòniques i inclouen creients i no creients. Creure en Déu encara és significatiu i no són només les religions que s’han d’adequar al debat públic, tot i que ho han de fer i els és sa i benèfic.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.