Viure en llibertat

“No heu sabut viure en llibertat i democràcia. Heu tingut una munió d’oportunitats desaprofitades i ara sols resta aprendre a viure sense. L’afany, adobat amb la cobdícia que frena i impossibilita les accions d’elegir els millors i tot seguit d’organitzar amb fluïdesa la governabilitat, el repartiment de responsabilitats i d’acció.” Són les paraules històriques d’un llibertador americà, dels que més llenya van repartir. Convençut que la dictadura –li va costar molt– no és forma de govern i sols amb democràcia es viu en llibertat, deixà el “jo” i copsà el significat de les paraules màgiques “llibertat i democràcia”. No poso dades, no fos cas que em titllessin de sediciós i més de les que pateixen els patriotes empresonats. Un és gran...

És un fenomen curiós el que es produeix entre els líders actuals, alguns dels defenestrats i els caçats entre els polítics de partit, industrials importants, personalitats distingides o joves ambiciosos que parlen molt bé. Mentre no es veu la possibilitat d’accedir a governar, tot funciona prou bé. Ara bé, en plantejar la possibilitat d’unes eleccions, es pot dir sense por d’equivocar-se que tots sense excepció pensen a ser parlamentaris, o bé alcalde o regidor, si les eleccions són municipals. En aquell moment es produeix el fenomen de canvi de personalitat dels subjectes, sigui la que sigui l’ocupació o el nivell social dels candidats i candidates. És el mateix si és el propietari d’una empresa, el seu director, o un treballador distingit per la parla fluida. Un professional de la medicina, enginyeria, legislació, advocació, alcaldia, ensenyament, pagesia, etcètera. Es pot dir, sense por d’equivocar-se, que el reiet que tots portem a dins treu el cap, de primer pensant-ho i ben aviat dient-ho. “Tu faries un bon alcalde!”, li diu l’amic. L’esposa fa el desentès: “Vols dir, Juanitu, que no t’emboliques!”, quan en realitat ja es veu posant ordre a l’obra social municipal.

El fenomen que té greus repercussions, però, és un altre. A l’altura de partits, en no haver-hi eleccions o canvis importants, es fomenta de primer les bones relacions i surt ben aviat allò de: “Si anéssim junts, llavors sí que faríem feina!” Les directives aplaudeixen i es pacta col·laborar per obtenir majoria. En petit comitè es parla del tercer partit en discòrdia, planejant accions de mercadeig. Algú parla de fusió. Talment ocellets es donen el bec. “Arrambarem amb tot!”, fa un que pensa en Madrid i les comissions parlamentàries que viatgen “de treball”. Cada un pensa trobar la perduda prosperitat de les terres catalanes, i la seva, és clar. Amb el cas del president Puigdemont s’ha vist prou clar. Cap de les aliances té validesa. Les votacions, que són la base de tots els assumptes, han perdut la trajectòria i res del pactat succeeix. Hi ha hagut noves aproximacions i més separacions. Hom voldria cridar a l’orella dels cagadubtes: “Tal com van els fronts d’acció política interpartits, no tan sols no aconseguirem res de res, sinó que als que com jo tenim edats de fi de festa, ho tinc ben clar, ens faran la cerimònia laica o bé religiosa en castellà.” Dit queda!