No fa cap gràcia

Diu Inés Arri­ma­das que “ja n’hi ha prou” –una frase que no uti­litza gaire sovint, per cert– “d’uti­lit­zar el Par­la­ment per inten­tar pres­si­o­nar els jut­ges”. Si no fos perquè la situ­ació és greu, molt greu, el cinisme de la líder de Ciu­ta­dans dona­ria per fer un munt d’acu­dits. Però no fa gràcia. Cap mena de gràcia. Que Arri­ma­das bana­litzi sobre la intro­missió judi­cial en el dret legítim del Par­la­ment per triar el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, no fa cap gràcia. Que Arri­ma­das digui que és la ins­ti­tució cata­lana qui pres­si­ona els jut­ges, no fa cap gràcia. Que Arri­ma­das con­si­deri que la que­re­lla del Par­la­ment només és per donar una visió vic­ti­mista del procés, no fa cap gràcia. Ja fa molt de temps que la gent de Ciu­ta­dans no ens fan cap gràcia. S’eri­gei­xen ells matei­xos com els patri­o­tes que sal­va­guar­den la uni­tat espa­nyola, més enllà fins i tot del PP, i això els empeny a una dialèctica agres­siva bus­cant només l’opor­tu­nisme. No han paït que mal­grat l’èxit elec­to­ral –s’ha de reconèixer que van fer un bon resul­tat– estan sols, molt sols. Una soli­tud que els impe­deix gua­nyar l’inde­pen­den­tisme, i això els cou molt. Diu Arri­ma­das que el procés és inter­mi­na­ble. Què més voldríem nosal­tres que Espa­nya s’avingués a nego­ciar una solució política. Men­tre això no arribi, si arriba, l’inde­pen­den­tisme seguirà rei­vin­di­cant els drets polítics dels seus can­di­dats, la lli­ber­tat dels pre­sos i la tor­nada dels exi­li­ats. I serà llarg, senyora Arri­ma­das, pren­gui paciència. Tin­gui-ho clar.