LA GALERIA
La propietat dels mots
La comunicació pertany a la gent i és ella en darrera instància qui en determina l’ús, molt abans que les autoritats
De dimarts a dissabte acostumo a llegir la columna que Quim Monzó fa a La Vanguardia. De tant en tant, fa servir alguna paraula com “bueno”. Em puc imaginar el cobriment que els deu agafar als puristes academicistes davant aquest sacrilegi contra la selecta minoria que decideix per tothom quines paraules hem de fer servir i quines no. La polèmica s’origina quan la gent incorpora al llenguatge quotidià paraules provinents del país veí, allò que en diem “castellanismes”, les més prohibides, les que cal que ens blindin davant l’enemic. Es crea la confusió d’unificar el pensament i el llenguatge, obviant que entre una cosa i l’altra hi ha un lapse que pot ser tan ràpid com la velocitat de la llum o tan lent com un procés evolutiu. Així és com sacralitzen, dogmatitzen i alcen temples a les paraules com si en lloc d’una eina de comunicació fossin una fi en si mateixes. La comunicació pertany a la gent i és ella en darrera instància qui en determina l’ús, molt abans que a les autoritats no els quedi altre remei que acceptar-les. Ho veiem cada dia amb els anglicismes que ha imposat la nova tecnologia. Als dogmàtics els costa entendre que l’intercanvi amb els idiomes veïns amb rel comuna és inevitable. El més important és que Monzó s’expliqui com acostuma a fer, de manera clara i divertida, narrant les paradoxes, misèries i absurds dels fets més quotidians. Pel que fa als neologismes, em crida l’atenció l’anunci d’una entitat bancària amb la paraula digilosofia. Podríem pensar que es refereixen a l’impacte que els darrers descobriments i aplicacions tecnològiques causen en el pensament i la seva adaptació. Doncs, no! La paraulota l’han inventada per fer-se els avançats i els moderns a l’hora d’encolomar els seus productes. Cada cop són més empreses i menys serveis, excepte a l’hora de rescatar-los. És evident que es tracta d’un estratagema publicitari i la gent no adoptarà mai a la seva parla aquesta paraulota.
Diuen que Gabriel García Márquez ni tan sols parava esment a l’ortografia i les normes gramaticals. Tot i així va ser mereixedor del màxim guardó literari, el premi Nobel. Però, bueno, què hi farem. Uns creen dogmes i altres lluitem per destruir-los. I el llenguatge no ho pot ser, encara que pot ser que sigui l’eina per transmetre’ls, però en cap dels casos ho ha de ser en si mateix.
