Opinió

LA CRÒNICA

Produir, reproduir i consumir

L’espectador que penetra a la sala d’exposicions de la Rambla de Girona es troba en un ambient de penombra, provocada per una cortina blanca contínua. Al fons es pot veure la imatge que es projecta en una pantalla: és la d’un home adult, nu, completament nu, en posició de decúbit supí, estès sobre una taula de disseccionar cadàvers. És evident, però, que l’home no ho és, de cadàver. L’envolten personatges abillats amb bates blanques, que revisen aquell homenot, i una càmera que no amaga la seva presència. L’escena s’esdevé amb molta lentitud i serietat, i dura cinquanta minuts, mentre hi ha un discurs en francès, subtitulat. El públic –quan n’hi ha– seu en uns bancs blancs, i ho segueix amb respecte.

Es tracta de l’obra Cos Social, de Joan Morey, guanyador d’un premi a la videocreació, que “replanteja la recreació d’una lliçó d’anatomia, evocant el cèlebre quadre de Rembrandt Lliçó d’anatomia del Dr. Tulp (1632)”. Només que el Dr. Tulp va disseccionar un cadàver, i aquí el subjecte que jau damunt la taula és un ser viu, ben viu, i no el trossegen!

Sotmesos a les explicacions que s’ofereixen, les conclusions són menys entenedores: diuen que “és una reflexió sobre la immanència del cos sobre la seva potencialitat performativa en l’àmbit de l’art”. I acudeixen a Aristòtil per afirmar que “el cos és l’instrument de l’ànima”. O a Sartre quan diu: “Estar i ser en el cos.” I afirmen que “els òrgans productius prenen forma segons les relacions econòmiques establertes en el món; el sexe està regulat per normes performatives; les formes i contorns del cos responen als capricis del mercat...” Segons Focault, “el cos no és un aparell biològic ni material, sinó que és i existeix a conseqüència de l’anatomia política... que es prepara per a la tasca que ha de dur a terme: produir, reproduir i consumir” Queda suficientment clar...?!

No són fàcils de seguir, aquests plantejaments, amb l’academicisme en què estan exposats. És una nova exposició del Bòlit, entitat caracteritzada per exhibir art contemporani que costa d’assimilar. Ben segur que és perquè no hem adquirit els coneixements necessaris per fer-ho! Però un apropament entre la gent del carrer que en matèria artística no hem sortit encara de les beceroles, i aquesta elit tan entesa, seria de desitjar. Observi’s el silenci que sol envoltar les seves exposicions: es reconeix que inquireixen noves formes d’expressar-se, i se’ls guarda respecte, malgrat no compartir sempre els seus missatges. En certa manera aquesta situació ens recorda la faula de Hans Christian Andersen: El vestit nou de l’emperador. Ningú s’atrevia a dir-li que anava nu, per no passar per ruc. Però un infant net de cor ho descobreix. Ben segur que la coneixen!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia