Full de ruta
La fi d’ETA
La reacció del PP és roïna: comparar Catalunya amb ETA. Per sort, els intents de l’Estat d’aturar el procés de pau han fracassat
“Aquest és un moment històric per a tot Europa, ja que marca la fi de l’últim grup armat del continent.” Aquest fragment de la Declaració d’Arnaga, text que pren el nom del palau de Kanbo on ETA va certificar la seva fi divendres , evidencia la importància de la notícia, no només per a Euskadi, no només per a Euskal Herria o per als estats espanyol i francès, sinó per a tot Europa. És cert que la Declaració d’Aiete, a l’octubre del 2011, en què ETA anunciava que cessava l’activitat armada ha fet que la resta del procés, complicat, hagi estat vist amb un cert alleugeriment, tot i la seva durada. I el procés ha estat complicat perquè ha estat unilateral. Tal com explicava el cap del Grup Internacional de Contacte, els mediadors que han seguit tot el procés, l’advocat sud-africà Brian Currin, “no conec cap altre procés de pau que s’hagi dirigit des de la base, en el qual el poble hagi dirigit el procés quan els governs es van negar a participar-hi”. I és que no només cap representant dels governs espanyol, basc o navarrès va ser a Kanbo, sinó que, al llarg d’aquests anys, els mediadors han demanat insistentment al govern espanyol que almenys no intentés fer descarrilar el procés.
ETA no hauria d’haver existit mai. ETA s’ha dissolt tard. La violència d’ETA no ha dut enlloc. ETA ha estat un malson feixista. Tot això, i més, és cert. Ara, també ho és que la reacció del govern espanyol ha estat roïna . El president espanyol, Mariano Rajoy, va aprofitar, amb aquesta demostració permanent de manca de qualitat democràtica que l’acompanya, per dir que el de divendres era un dia “per sentir-nos membres actius d’una societat que sap fer front als que, d’una manera o altra, pretenen trencar la nostra convivència en pau”. La clau? L’electoralisme . El PP, i el PSOE, han usat ETA per als seus interessos electoralistes com ara ja reconeixen fins i tot algunes de les associacions de víctimes. Per sort, algunes persones, com Arnaldo Otegi o Rafa Díez, ho tenien clar i van ser capaces d’empènyer tot un moviment cap a l’única sortida: la política.
