És un lloc bonic per viure-hi?

Hans Magnus Enzensberger va escriure fa vint-i-sis anys un breu assaig, La gran migració, reflexionant-hi sobre el racisme i la xenofòbia que es propagaven per Europa, corrompent-la, davant dels nous corrents migratoris. El pensador alemany usava una paràbola: uns nàufrags en un bot salvavides no només impedeixen que hi pugi ningú més, sinó que se senten amenaçats pels que s’ofeguen dins del mar. La idea perseverant és que els europeus occidentals, tot i que molts també viuen en la precarietat, ens imaginem com a nàufrags en perill tement aquells que veritablement ho són i que, fugint de guerres i misèries, volen pujar al bot per salvar la vida. He pensat un moment en aquesta paràbola mentre assistia a la representació de Temps salvatge, inquietant i esplèndida obra de Josep Maria Miró que, posada en escena amb la direcció de Xavier Albertí, ocupa la Sala Gran del TNC superant dignament les dificultats de l’espai.

Els “nàufrags” imaginaris (tot i que, de fet, són partícips d’un naufragi moral) de Temps salvatge viuen en un bloc d’apartaments amb piscina i, per tant, en un lloc prou confortable on se senten amenaçats quan apareixen unes pintades agressives i suposen que hi ronden persones arribades a la recerca de refugi. En aquest espai, a més, irromp una adolescent que els confronta amb els seus desigs amagats, les seves insatisfaccions, les desconfiances entre els veïns i en el si de les diferents parelles. L’adolescent pregunta: “Aquest és un lloc bonic per viure-hi?” Ho podria semblar. Però com ho pot ser quan s’hi sent por? Quan, tancat per no ser envaït, és un espai d’exclusió? Quan potser és possible perquè altres viuen a la intempèrie? Aquest microcosmos també configura una paràbola del món en què vivim. Visible en un escenari amb la part superior ocupada per les habitacions amb exterior de quatre pisos, mentre a la inferior hi ha la piscina, els espectadors l’observem com el James Stewart de La finestra indiscreta, a la vegada que els personatges s’espien constantment: les finestres són miralls on veure un reflex per pensar-nos. Com en el film de Hitchcock, també hi ha una dona desapareguda. Miró i Albertí creen una intriga poderosa, a través de la qual, crec, volen fer-nos present que no és un lloc bonic per viure-hi aquell on sentim por de l’altre, campa la violència masculina, es trafica amb les persones. No és, però, una obra nihilista: ho és per recordar-nos que tenim la responsabilitat moral i política de fer-lo millor.