El Quixot

Un dels meus llibres preferits és una edició de les Obras completas de Miguel de Cervantes que, publicada l’any 1964 per Ediciones Aguilar amb una enquadernació ferma, consta de 1.800 pàgines primíssimes com un paper de fumar incloent-hi, evidentment, les dues parts d’El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha. A la primera pàgina, hi ha aquesta anotació: Castellfollit de la Roca, 22/VII/1966. El vaig heretat del meu pare, del qual recordo que, essent jo una nena, a vegades el llegia al llit abans de dormir. El sentia riure i això va fer que sentís curiositat per aquell llibre que vaig llegir per primer cop quan era una adolescent, vaig rellegir un temps després i al qual a vegades retorno per algun passatge. No puc dir que el meu pare fos un gran lector, de manera que potser és l’únic llibre que em va incitar a llegir: no només per les seves rialles, sinó perquè me’n va parlar amb entusiasme. He de dir que el meu pare era manxec i que se sentia una mena de Sancho. Ell va llegir El Quixot moltes vegades i, un cop jo ho vaig fer, en parlàvem en català, que el pare va aprendre poc després d’arribar a Castellfollit per fer-hi la mili als anys quaranta: s’hi va quedar perquè va enamorar-se d’una de les filles de l’hostal. Molts altres catalans, la majoria sense tenir un pare o una mare manxecs, han llegit El Quixot i se l’estimen. Quan vaig saber que Societat Civil Catalana havia programat un homenatge a Cervantes a la Universitat de Barcelona em va semblar una insolència, una ofensa portadora d’una mentida: a Catalunya no es menysprea Cervantes. A les universitats catalanes (i a les cases, si encara s’hi llegeix) se l’homenatja llegint-lo, comentant-lo i estudiant-lo. SCC no volia homenatjar pròpiament Cervantes, sinó fer merder. Una altra cosa és que estigui d’acord amb el boicot a l’acte fins impedir-lo. Evidentment, escric això a propòsit de la pregunta que Fernando de Páramo (crispat a la manera ciudadanos) va fer a Laura Borràs sobre si condemnava el boicot a tal homenatge. La consellera va girar-se per respondre’l i, en veure molts diputats de Ciudadanos exhibint un exemplar d’una edició de la cèlebre novel·la cervantina, primer va comentar que li semblava una imatge bonica abans de dir-los que esperava que l’haguessin llegida. Potser sí, però no pas aquells exemplars. Tots eren iguals. Semblava com si n’haguessin comprat un lot en unes rebaixes. Una altra cosa hagués estat si cadascú hagués dut el seu quixot llegit i rebregat.