Van pensar en Tarragona?

A final del mes pas­sat, a Sala­manca, el congrés de l’Asso­ci­ació Espa­nyola d’Inves­ti­gació de la Comu­ni­cació (AE-IC) va retre un sen­tit home­natge a Miquel de Mora­gas i Spà, que va ser l’impul­sor del Cen­tre d’Estu­dis Olímpics de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona (UAB); avui, amb ell ja jubi­lat, el cen­tre ha que­dat a les mans d’un dels seus del­fins, el pro­fes­sor i amic Emi­lio Fernández Peña. Des del CEO-UAB, Mora­gas, jun­ta­ment amb Miquel Bote­lla, va edi­tar un dels lli­bres que han estat referència en la inves­ti­gació sobre olim­pisme i dels grans esde­ve­ni­ments espor­tius, Les claus de l’èxit (1995), que va donar a llum un estudi pro­fund i mul­ti­dis­ci­pli­nari de per què els Jocs de Bar­ce­lona 92 es van con­ver­tir en els “millors de la història”, en parau­les de Sama­ranch.

El pro­fes­sor Mora­gas és un refe­rent a l’hora de radi­o­gra­fiar l’impacte d’un esde­ve­ni­ment com aquest per a una ciu­tat, els seus lle­gats i la semiòtica de les seves retrans­mis­si­ons. De fet, el lle­gat espor­tiu, social i urbanístic dels Jocs de Bar­ce­lona va per­me­tre a tota una capi­tal viure d’aquest esde­ve­ni­ment durant 25 anys. L’arqui­tec­tura olímpica –exem­ple de col·labo­ració publi­co­pri­vada, i a múlti­ples nivells de l’admi­nis­tració– ha pogut ser amor­tit­zada amb els anys i, sobre­tot, des­lo­ca­lit­zada en qua­tre espais dife­rents de la ciu­tat (el port, la zona de la Vall d’Hebron, l’entorn del Camp Nou i l’ane­lla de Montjuïc) va per­me­tre acos­tar l’herència dels Jocs als bar­ris i als seus ciu­ta­dans. Així doncs, la marca Bar­ce­lona va que­dar indes­tri­a­ble­ment asso­ci­ada als Jocs; és clar, sem­pre amb el permís del Barça, que en aquell mateix any con­quis­tava la seva pri­mera copa d’Europa a Wem­bley. Ara bé, no es pot enten­dre la Bar­ce­lona con­tem­porània sense el canvi que va patir l’estiu de 1992.

Per això, sem­bla estrany que algú hagi dei­xat embol­ca­llar els Jocs del Medi­ter­rani d’enguany de tanta polèmica, i més amb l’experiència d’un país que havia trans­cen­dit fron­te­res pel seu com­promís, eficàcia i eficiència amb l’orga­nit­zació dels Jocs de fa 25 anys. De ben cert, hi ha dos aspec­tes que no han aju­dat: la coin­cidència amb el mun­dial de Rússia, que diver­si­fica el focus infor­ma­tiu i l’atenció de l’audiència, i un con­text polític on el monarca va abdi­car –per bona part de cata­lans– de les seves fun­ci­ons cons­ti­tu­ci­o­nals el 3 d’octu­bre a la nit. Però, mal­grat que un gran esde­ve­ni­ment com aquest mai es pot des­con­tex­tu­a­lit­zar de la seva rea­li­tat social, al comitè orga­nit­za­dor se li ha de recla­mar eficàcia i enginy per superar les adver­si­tats, per saber fer equi­li­bris felins davant de les pres­si­ons polítiques (que sem­pre hi són) i ser cons­ci­ent que si les coses sur­ten mala­ment la prin­ci­pal per­ju­di­cada serà la repu­tació de la ciu­tat orga­nit­za­dora.

Algú va pen­sar real­ment en Tar­ra­gona? La cerimònia d’ober­tura va que­dar mar­cada per la polèmica del fals sold out, algu­nes ins­tal·laci­ons cedien, els atle­tes aplau­dien els pocs espec­ta­dors que els enco­rat­ja­ven a les gra­des, el pro­to­col fallava i la neda­dora Mireia Bel­monte havia d’entre­gar meda­lles. Fins i tot, alguns van haver d’impro­vi­sar una Mar­se­llesa a viva veu perquè els ser­veis de mega­fo­nia no dis­po­sa­ven de l’himne francès. Per no posar l’exem­ple dels àrbi­tres de la moda­li­tat de lluita que es van decla­rar en vaga per no haver cobrat les die­tes acor­da­des abans de la com­pe­tició o, malau­ra­da­ment, l’atro­pe­lla­ment d’un nen per part d’un cotxe amb el logo­tip dels Jocs que estava a mans d’una empresa sub­con­trac­tada.

En l’estudi de les mar­ques de ter­ri­tori –en el qual el pro­fes­sor Jordi de San Euge­nio (UVic-UCC) és un refe­rent en aquest país–, els ambai­xa­dors civils esde­ve­nen neces­sa­ris per poder cons­truir una nova nar­ra­tiva per a les ciu­tats. Igual­ment com els mit­jans de comu­ni­cació, que en els diver­sos estu­dis que hem por­tat a terme des de la Uni­ver­si­tat –en ciu­tats com Vic, Figue­res, el Ven­drell o Banyo­les– assu­mei­xen el rol d’alta­veus d’un desit­jat posi­ci­o­na­ment per a qual­se­vol admi­nis­tració que ha deci­dit embran­car-se en un procés de rebran­ding del seu ter­ri­tori de referència. Després d’aquests Jocs, Tar­ra­gona difícil­ment tindrà còmpli­ces entre els espor­tis­tes i les fede­ra­ci­ons con­vi­da­des, ni tindrà un alta­veu mediàtic que en pugui can­tar les excel·lències com va tenir Bar­ce­lona ara fa dues dècades. Si després d’aquests Jocs ningú assu­meix res­pon­sa­bi­li­tats –i no val rebo­tar-les als tècnics de torn, apro­fi­tant que venen les muni­ci­pals–, que­darà clar que ningú havia pen­sat en la ciu­tat i tot­hom s’havia mirat el melic sense ser soli­dari amb la resta de com­panys de viatge. Un mal endèmic de la política de mirada curta, però que al final acaba afec­tant nega­ti­va­ment sem­pre els pro­jec­tes de país i de ciu­tat.