Full de ruta
El Valle de l’odi
El Valle de los Caídos és una vergonya espanyola, ignomínia d’un estat que ha estat incapaç de girar full
He estat un cop al Valle de los Caídos. Va ser durant una excursió escolar per Espanya a mitjans dels setanta. En Franco encara no havia mort, però ja es respirava, almenys en el nostre entorn, un cert ambient contrari al règim impregnat amb un incipient catalanisme i amb moltes ganes de democràcia i llibertat, que ja ens feia veure determinades coses amb ulls crítics, malgrat l’edat. Amb aquesta perspectiva vam fer la visita al Valle, un lloc que ens va semblar, ja llavors, d’una estètica feixista i nacionalcatòlica insuportable per a qualsevol demòcrata. Vam quedar molt impressionats per la foscor d’aquella basílica i encara més quan vam topar amb la tomba de José Antonio, icona del franquisme, a qui ens feien adorar de petits. Recordo que vam riure una mica per sota el nas davant d’ella, cosa que ens va costar alguna amenaça de l’hermano. Respecte, ens va demanar. Massa tard. Nosaltres ja li havíem començat a perdre el respecte al règim i més que li perdríem els mesos i anys a venir. “Males influències”, entre d’altres, de dos grans professors, l’Albert Bou i en Joan Surroca, a qui el nostre grup de Torroella de Montgrí no estarem mai prou agraïts per tot el que ens van ensenyar sobre política, cultura, història i estima al país.
Vam fer aquella visita al Valle sense que ningú ens expliqués que tot allò ho havien construït presoners republicans i, encara menys, que hi havien dut restes de soldats morts justament lluitant contra tot allò que significava aquell monument.
El Valle de los Caídos és una vergonya espanyola i hauria de ser enderrocat i les restes dels qui són enterrats haurien de ser tornades a les seves terres. Ara en trauran Franco, però l’andròmina quedarà allà, ignomínia d’un estat i d’una societat que ha estat incapaç de girar full. D’un règim bastit, com bé va constatar l’ONU el 1946, amb l’ajuda de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista. Això, però, ja es veu que no importa gaire a ningú, sobretot a un PSOE que, encara que fos per la memòria de tots els socialistes que van combatre Franco, hauria d’haver mogut peça fa anys.
