No hi valen peròs

Pecat d’immodèstia: quina sort que teniu, lectors, de trobar-me ben activa! Perquè si l’atzar m’hagués fet home, a aquestes alçades de l’any ja em començaria a desentendre de tota activitat productiva, a partir –comptant festius i ponts– d’avui mateix, dia 30 de setembre. Això sí, m’hauria de conformar, a canvi d’aquestes perllongades vacances, amb el mateix sou que percep una dona que treballa fins a 31 de desembre, i així faríem la pau. No és cap boutade, va de veres: Intermon Oxfam denuncia en el seu darrer informe, Veus contra la precarietat: dones i pobresa laboral a Europa, una realitat crua i persistent el resum de la qual és: en el nostre continent hi ha una bretxa salarial del 16%, que representa que les dones han de treballar 59 dies més que els homes per assolir el mateix nivell retributiu. L’explicació? Discriminació directa o indirecta per raó de gènere, conclou l’entitat, que aporta una altra significativa dada: elles dediquen una mitjana de 22 hores a la setmana a feina no remunerada (domèstica, cura a les persones) i ells 10. No és estrany –però sí inadmissible– que la salut femenina se’n ressenti sotmesa al desgast físic, mental i emocional que comporta aquesta injustícia per a la qual no hi valen peròs –pretextos– tal com remarca la campanya d’Intermon Oxfam engegada per reclamar als governs i institucions comunitaris la fi d’una desigualtat que col·loca la dona en desavantatge per viure dignament.