Opinió

Tribuna

Catalanisme 5.0

“El catalanisme, per sobreviure en aquests temps de barricades, bàndols i clavegueres, hauria de ser la nostra manera de contribuir a fer créixer en ètica i dimensió el projecte comú

Fa uns mesos un expolític català que va ocu­par càrrecs de gran res­pon­sa­bi­li­tat en el govern d’Espa­nya va escriure en un diari que el cata­la­nisme polític és mort i que el patri­o­tisme cons­ti­tu­ci­o­nal ja sols té refugi en un par­tit tem­po­ral­ment jove però tan vell d’espe­rit com perquè els ico­no­clas­tes diguin que és una revi­si­tació de Con­vergència; una iro­nia aquesta, però, que també s’ha fet córrer res­pecte d’un dels vells ene­mics de la dita Con­vergència i ara com­pany de viatge dels de Puig­de­mont cap a la inde­pendència. Però la pre­gunta no és si Jordi Pujol es diu ara Arri­ma­das o Jun­que­ras, ans si els par­tits dits cata­la­nis­tes i el seu màxim refe­rent recent ho eren, o si en cas d’haver-ho estat a l’inici, en el seu esde­ve­nir no hau­ran fet traïdoria a la causa, tant perquè alguns que abans defen­sa­ven el cata­la­nisme ara aixe­quin acta de la seva defunció.

De fet, que el cata­la­nisme ha mort és un lloc comú també entre l’inde­pen­den­tisme per evo­lució des de les rei­vin­di­ca­ci­ons pri­me­ren­ques, de mica en mica més ele­va­des (més diners, més com­petències, més distància envers la resta d’Espa­nya), fins a arri­bar al punt que, cohe­rent­ment, qui ja en abso­lut sent Espa­nya com quel­com propi rei­vin­dica cons­truir un model, mimètic de l’aban­do­nat (poc enginy en això des de fa cinc segles) però sepa­rat: l’estat inde­pen­dent.

La cen­tri­fu­gació del model d’Estat per l’ús del cata­la­nisme con­tra la matriu on viu (Espa­nya) la raó (o l’excusa) que uti­litza la intran­sigència recen­tra­lit­za­dora (no és això uni­o­nisme) per dir que el cata­la­nisme és mort o sols rei­vin­di­ca­ble com a mer folk­lore; per dir que qual­se­vol diferència viola la ficció il·lus­trada que tots som iguals davant la llei, en ter­mi­no­lo­gia de l’arti­cle 14 de la Cons­ti­tució i els seus homòlegs a la resta de les cons­ti­tu­ci­ons nor­ma­ti­ves moder­nes. Però el cata­la­nisme no és l’avant­sala de la inde­pendència i per tant ni és l’ene­mic d’una desit­jada però poc anun­ci­ada uni­for­mi­tat, ni és l’argúcia històrica per ama­gar la manca de lle­ial­tat ins­ti­tu­ci­o­nal envers el pacte del 1978 que, amb llums i ombres, va admi­rar Europa, com vaig tenir ocasió de cons­ta­tar en les meves pri­me­res esta­des d’inves­ti­gació.

El cata­la­nisme és la par­ti­cu­lar manera que tenim els cata­lans de con­ce­bre Espa­nya, nació de la qual for­mem part des de fa cinc segles amb tan­tes dis­sen­si­ons inter­nes, bara­lles i ente­ses suc­ces­si­ves com en qual­se­vol altre del nos­tre entorn. Una manera de fer que, per raó de la diferència natu­ral entre per­so­nes, ter­ri­to­ris, idi­o­sincràsies i ves­sants cul­tu­rals, implica de tant en tant deman­des jus­tes, en altres casos con­duc­tes a imi­tar (i que han estat limi­ta­des fins a la saci­e­tat), però que també pot com­por­tar, com hem vist en les dar­re­res dècades, una crei­xent con­fusió, comuna a tot Occi­dent, entre el que és impor­tant i el que és banal, entre els drets i els desit­jos, entre el que és moral­ment accep­ta­ble per a un mateix i el que no supor­tem si ens ho fa aquell a qui li fem.

Si ha de sobre­viure, i fora bo que ho pogués fer per inten­tar des­llo­ri­gar l’atzu­cac humà en què ens tro­bem, el cata­la­nisme del segle XXI haurà de ser capaç, de nou, de donar exem­ple de capa­ci­tat, exem­pla­ri­tat i amor, trets for­jats pro­ba­ble­ment en la bar­reja de mil sangs de tan­tes altres civi­lit­za­ci­ons, i hàbil per ento­mar els rep­tes de la huma­ni­tat. Uns rep­tes que no s’ubi­quen ridícula­ment en el nos­tre melic de Ter­res de Ponent, de l’Ebre o l’Empordà; que no con­sis­teix en la rei­vin­di­cació única del que és medi­e­val com una mena de trampa al soli­tari, inten­tant fer creure que aquell moment estava ple de lli­ber­tat i que amb la uni­fi­cació admi­nis­tra­tiva del XVIII tot va ser fos­cor, perquè sols vol recor­dar un temps mític d’una sobi­ra­nia popu­lar ales­ho­res impen­sa­ble.

El cata­la­nisme és la manera d’aquí, feta pels de sem­pre i els que arri­ben amb volun­tat de for­mar-ne part (a la resta l’hauríem de con­vi­dar a mar­xar) amb una mirada concèntrica sobre les rea­li­tats acu­mu­la­des: la per­sona, la família, el barri o poble, la metròpoli, si s’escau, o la Cata­lu­nya rica i plena, en una Nació euro­pea, tan huma­nista com pugui ser a par­tir del que ha après del seus errors. El cata­la­nisme, per sobre­viure en aquests temps de bar­ri­ca­des i bàndols, de mali­fe­tes i cla­ve­gue­res, hau­ria de ser la nos­tra manera de con­tri­buir a fer créixer en ètica i dimensió el pro­jecte comú. Cal regi­rar la nos­tra part sen­ti­men­tal per no con­fon­dre Espa­nya amb per­so­nes con­cre­tes, vis­qui a Sants o a Valle­cas, a Figue­res o a la Coru­nya. Si Alaska i Flo­rida poden com­par­tir una nació que a més els ha fet capaços de lide­rar el món, també hi podem nosal­tres, amb més temps i menys morts, amb menys espai i més riquesa cul­tu­ral i amb el teló de fons d’una Europa on diluir la trama de la discòrdia dels estats nació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia