Opinió

De reüll

L’ull més blau (i trist)

La violència més dura és la que exerceix la dona contra si mateixa

Pecola té 11 anys i somnia cada nit que es desperta amb uns preciosos ulls blaus que l’alliberen de la seva soferta existència. És la protagonista de L’oeil le plus bleu, primera novel·la de l’escriptora Toni Morrison, una obra colpidora i d’extraordinària vigència que ens mostra quina és la més devastadora violència contra la dona: la que de manera inconscient i induïda exerceix contra si mateixa, en el cas de Pecola contra la seva negritud associada a la lletjor i a l’infortuni. Penso en aquest personatge quan observo en la pell d’algunes dones africanes l’èxit de la cosmètica decolorant que provoca estralls en la seva salut. Quins pèrfids artificis les impulsen a negar la pròpia bellesa? En quin mirall aliè busquen el reflex de la seva identitat? També penso en els pares que regalen mamoplàsties d’augment a les seves filles, en les joves que s’autoafebleixen fins a la malaltia, en les senyores que esborren la vida dels seus rostres. A quin estereotip rendeixen culte? Sota quina mirada es construeixen (o destrueixen) com a imatge pública? Totes plegades, diria, obeeixen els vells dictats d’un sistema patriarcal que continua colonitzant cossos i en determina el seu ús i valor. Recordem Pecola –totes les pecoles– en el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Envers les Dones (25 de novembre): l’ull més blau és a la vegada l’ull més trist perquè naturalitza els rols sexistes que agredeixen i devaluen la pròpia estima.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia