Socialistes tots

La llei dels vasos comunicants no funciona en política. Donats dos països amb una via de comunicació entre ells, la gent se’n va del que és més socialista al que és menys socialista, i ho continuaria fent, si pogués, fins a deixar-lo buit. Al revés no passa. Qui saltava el mur de Berlín en direcció est? Qui ha fugit mai de Miami per anar a Cuba? On són les corrues de colombians que volen entrar a Veneçuela? No s’ha donat mai el cas d’un règim socialista que hagi proporcionat benestar i prosperitat als seus ciutadans, excepte a la casta dirigent, és clar. I tanmateix encara us podeu trobar personatges de tota mena i condició que proclamen la seva fe en l’adveniment just i necessari del socialisme, retreuen als socialistes realment existents que no siguin prou socialistes i sostenen que els seguidors de Lenin o Chávez són la sal de la terra. Curiosament, no són pàries sinó persones amb una certa posició i que paguen, costa de creure que amb alegria, una burrada d’impostos; és a dir, candidats a fugir-ne amb el farcell a l’espatlla tan bon punt un règim com el que diuen anhelar es fes realitat al seu país. Si la fantasia persisteix, malgrat totes les evidències històriques en contra, vol dir que és estimulada políticament, mediàticament i acadèmicament. I aquest estímul troba el suport d’una megalomania congènita que ens fa pensar que nosaltres sí que en sabrem i que ho farem tan bé. Al cap d’un segle de fracassos, i amb la informació de què disposem ara, no hi ha excusa per creure en falòrnies com l’astrologia, l’homeopatia o el socialisme.