El procés i les esferes de poder

Davant de les immi­nents cites elec­to­rals l’inde­pen­den­tisme tor­narà a deba­tre entre uni­tat estratègica o uni­for­mi­tat, entre llis­tes con­jun­tes o escom­brar per sepa­rat. El dia de la mar­mota. El car­rer que demana, sigui d’una manera o d’una altra, que es facin pas­sos cap a la inde­pendència i els par­tits que estan immer­sos, també ara, en una lluita acar­nis­sada per poder man­te­nir les seves esfe­res de poder. I, de moment, poble i polítics con­ti­nuen allu­nyats.

La gran­desa (i la misèria) del nos­tre sis­tema polític és que fun­ci­ona con­fi­gu­rant-se a par­tir dos eixos bàsics: l’ideològic i el naci­o­nal. Aquesta és una rea­li­tat que no es pot per­dre de vista i que explica bona part dels incon­ve­ni­ents que les for­ces polítiques que han coman­dat el procés tenen per arri­bar a acords estratègics: els pro­gra­mes i els espais elec­to­rals comp­ten. Cer­ta­ment, l’ori­gen de tot ple­gat par­teix d’un mal d’entrada: si bé cal reconèixer al pre­si­dent Artur Mas que va saber lle­gir el clam de lli­ber­tat de bona part de la població, també és cert que va fer virar la seva for­mació política cap a l’inde­pen­den­tisme per un interès notori per con­ser­var l’hege­mo­nia. A par­tir de lla­vors, i al timó de la nau, va haver de fer equi­li­bris felins per poder acon­ten­tar a tot­hom: el car­rer que dema­nava fer­mesa i alguns dels seus barons que no volien can­viar els cot­xes ofi­ci­als pel fred hivern de l’opo­sició. Mas volia tenir com­por­ta­ments messiànics, però a la vegada els upper Dia­go­nal sabien que amb ell tenien la catifa ver­me­lla posada per entrar a palau.

Per tant, l’anàlisi del perquè hem arri­bat aquí porta a con­si­de­rar no només el doble cle­a­vage que con­fi­gura la soci­e­tat cata­lana, sinó també les rela­ci­ons de poder entre els grups que històrica­ment han for­mat part de la seva classe diri­gent. En aquest cas, la classe diri­gent de l’auto­a­no­me­nat procés: les rela­ci­ons històrica­ment rece­lo­ses entre Esquerra i l’antiga Con­vergència, a la vegada que les pròpies dinàmiques inter­nes a cadas­cun dels dos espais. Més tem­pe­ra­des les frac­tu­res a dins de l’espai repu­blicà (tenir el líder a la presó ajuda a cohe­si­o­nar el relat), total­ment visi­bles les que avui sac­se­gen els neo­con­ver­gents, amb l’apa­rell del PDe­CAT que fa front a un doble repte: la mateixa pinça que va fer caure l’exe­cu­tiva de Marta Pas­cal. Per una banda, el movi­ment de la Crida i el seu apa­rell mediàtic que inten­ten fer recu­pe­rar a Puig­de­mont el lide­ratge del relat inde­pen­den­tista; per altra banda, la recol·locació dins de les actu­als estruc­tu­res de poder de Cata­lu­nya de les històriques famílies con­ver­gents, algu­nes d’elles per­de­do­res del congrés fun­da­ci­o­nal però que han tro­bat en David Bon­vehí una figura de con­sens men­tre no s’albi­rin temps millors. I, men­tres­tant, el govern de coa­lició navega com pot per acon­ten­tar uns i altres, més pen­dent del tea­tre de la política que de l’art de gover­nar. Relle­gint Henry Kis­sin­ger hi trobo una magnífica defi­nició: l’art de gover­nar és l’equi­li­bri entre el poder i la legi­ti­mi­tat.

Fa uns dies, un antic con­se­ller del govern balear refle­xi­o­nava en veu alta sobre el futur de l’inde­pen­den­tisme: la uni­tat és impor­tant, també, per a la cre­di­bi­li­tat del movi­ment. Ben cert, per molt que alguns jus­ti­fi­quen que amb tres escom­bres s’arriba millor als racons –com diuen bons amics ana­lis­tes–, la cre­ació d’un relat creïble a ulls dels públics externs (siguin a Espa­nya o al món) també hau­ria de pre­o­cu­par els apa­re­lla­dors del procés, sobre­tot quan tot­hom ja ha assu­mit que l’antic govern Puig­de­mont va jugar de catxa amb l’espe­rança d’una medi­ació inter­na­ci­o­nal que mai va arri­bar.

I aquí arriba la gran para­doxa. Si bé la cre­di­bi­li­tat del procés només la dona­ria una actu­ació con­junta, sense fis­su­res i pac­tada amb gene­ro­si­tat, la pròpia cons­trucció de base pateix d’un pecat ori­gi­nal –mai reco­ne­gut pels nos­tres líders– que con­ti­nua mar­cant el nos­tre dia a dia: el man­te­ni­ment de les esfe­res de poder con­ver­gents i l’ànsia d’hege­mo­nia dels repu­bli­cans. Una para­doxa que, per tant, el votant haurà de deter­mi­nar en els pro­pers mesos com afronta. O bé apel·lant a la real­po­li­tik, que ens faria ser còmpli­ces d’una estratègia pragmàtica a llarg ter­mini que ens porti a bus­car demòcra­tes còmpli­ces a Madrid per pac­tar un referèndum, men­tre Cata­lu­nya es dedica a ges­ti­o­nar la mal­mesa auto­no­mia; o bé rei­vin­di­cant nous lide­rat­ges que superin les actu­als esfe­res de poder, capaços de ves­tir la política de valors tan nobles però tan fal­tats com la gene­ro­si­tat i l’empa­tia que hau­rien de tei­xir l’estratègia unitària que a tants agra­da­ria. A la pri­mera opció, ens hauríem d’armar de paciència; a la segona, d’espe­rit crític i espe­rança. Però, temo que hau­rem de tor­nar a triar amb la incer­tesa de si els que ens manen con­ti­nuen jugant de catxa.