La sanitat pública necessita millorar

A principi de març una persona de 80 anys acut al metge de capçalera perquè li tramiti una visita al traumatòleg del Servei Català de la Salut, ja que uns problemes d'espinada la podrien deixar esfondrada en una cadira de rodes. Quan li arriba la carta de la visita concertada, li agafa un esglai: ni més ni menys que d'aquí a vuit mesos. Tenint en compte l'edat i la malaltia, a l'octubre potser no caldrà, la visita. Sort que aquesta persona, com una part molt significativa de gent del nostre país, fa molts anys que està associada a una mútua, i l'ha visitat un traumatòleg i li ha receptat la manera de pal·liar l'adoloriment del cos, això sí, havent de pagar de la seva butxaca el tractament ortopèdic. Aquesta persona havia treballat en fàbriques tota la seva vida laboral i va cotitzar religiosament fins a la jubilació. Ara cobra l'equivalent al sou mínim interprofessional i encara es pot valer sense ajuda. Entenc que a la sanitat pública hi ha sobresaturació i problemes de finançament greus, com en la majoria de serveis públics, d'altra banda. Però aquests vuit mesos d'espera em semblen un insult als homes i dones d'aquest país que hi han posat el coll des de la infància (quan parlem de les generacions de la preguerra) i que ara, quan ho necessiten, no tenen ni el dret més elemental de ser atesos en un temps raonable. Què passaria en la sanitat pública catalana si no fóssim molts els que fem la doble via, és a dir, cotitzar a la Seguretat Social i pagar una quota mensual, cada vegada més cara, a una mútua privada? Es tracta simplement d'una qüestió de prioritats: algú preferirà tenir un apartament a la costa, i l'altre s'estimarà més el dret a ser atès. I que consti que no estic qüestionant els serveis de la sanitat pública, hi ha excel·lents professionals i clíniques cada vegada més ben equipades. El problema és que no n'hi ha prou: vuit mesos d'espera són inadmissibles.