Sis consols al sofriment

Buda va centrar tota la seva filosofia a l’eliminació del sofriment; la qual ell propugnava que s’havia d’aconseguir per mitjà d’un procés llarg i complex de transformació personal. La seva filosofia va, d’una manera que avui qualificaríem de científica, al més profund de l’ésser i ha estat titllada per exemple per Russell de més encertada que la de Jesucrist, que el filòsof anglès titllava de vàlida però difícil de portar a la pràctica; encara que Russell hauria d’haver reconegut que la de Buda també ho és. Sembla –en els nostres verals–, el cristianisme, haver-se apropiat del sofriment. Tant és gran l’espai que la literatura cristiana hi dedica que en una cerca a internet del mot clau sofriment, sufrimiento, souffrance, suffering, tant és la llengua, feina tindreu per trobar resultats de la cerca que no siguin pàgines de religió cristiana.

Quin és el problema d’això si és que n’hi ha? Si un no té fe, hi pot haver problema, perquè el cristianisme diu: “Déu consolarà el teu sofriment”, i punt. Així en el Sermó de la Muntanya, que diu: “Feliços els qui ploren: Déu els consolarà”, i apa, ja t’ho faràs. Així en el llibre de Job, el gran llibre bíblic sobre el sofriment –inclòs a la Biblioteca Mundial del Bokklubben noruec en comptes del que, posats a incloure la Bíblia, hi hauria de figurar, que són els Evangelis; molt superiors tant des del punt de vista literari com des del punt de vista moral–, llibre de Job, dèiem, que no dona ni un sol consol vàlid per al sofriment com no sigui el de la dona de Job, el més encertat de tots: “¿Encara et mantens ferm en la teva integritat? Maleeix Déu i mor d’una vegada!” Els amics de Job, que teòricament l’havien d’ajudar, li inflen el cap amb la cantarella que el malvat és infeliç i que ell s’ha de mantenir just, sense proveir-li l’esperit de cap consol efectiu.

Hi ha, és cert, algun lloc de la Bíblia (per exemple Rom 5:3-4) en què, d’una manera més pràctica, se’ns informa que el qui sofreix té l’impuls de ser virtuós. Però res més. Malgrat això, per als qui no tenen fe o per als qui en tenen però en tot cas preval en ells l’esperit científic, hom, raonant, tirant d’aquí d’allà en el pensament i en l’experiència, pot trobar realment consols racionals al sofriment. El bíblic de qui sofreix tendeix a ser virtuós ja n’és un. Ja en tenim un, doncs, a la llista, i el posem com a primer consol al sofriment. Fent reflexió, n’he trobat cinc més: (Cal tenir present que el sofriment és inherent al batec de la vida. No ens el traurem mai del tot de sobre. No cal que ens molesti ni ens condicioni l’existència per existir en nosaltres: encara que estiguem del tot alegres, sempre conservarem un gram de preocupació o de desgrat.)

1. El dolor, com tot, és en constant canvi d’intensitat. Un dolor gran –com passa amb un esforç gran o un gran temporal– sempre dura poc. Aquest és el segon consol al sofriment.

2. Sempre hi ha marge –per tal com el dolor no ocuparà mai tot el nostre viure– per reduir el sofriment per mitjà de l’adaptació de tot el nostre viure al dolor; com si compréssim un moble per a casa que fos el sofriment i, perquè hi cabés, li féssim lloc, adaptant així tota la casa a l’espai que ocupa el nou moble. Aquest és el tercer consol al sofriment.

3. Si comparem el nostre dolor amb el de gent que ho té pitjor, en tindrem alleujament. Si el nostre dolor és tan gran com el dels que ho tenen pitjor, tot i així considerar que tot sofriment és absurd –tenint en compte que en el cosmos tot se succeeix per necessitat i no hi té lloc ni la culpa ni, més enllà del curt termini, el poder d’acció sobre les forces rectores– farà que ens ho mirem diferentment i potser ens en farà tenir alleujament real. Aquest és el quart consol al sofriment.

4. La saviesa –per tal com dona eines per afrontar qualsevol situació– combat el sofriment. La saviesa no implica necessàriament gran intel·ligència i la pot aprendre i practicar tot aquell qui té un esperit receptiu. Aquest és el cinquè consol al sofriment.

5. Hi ha estats alterats del cos i de la ment –provocats naturalment, sense cap substància concurrent–, als quals es pot accedir per pràctica, que propicien una experiència mística de serenor i clarividència on el sofriment es veu anormalment reduït. Aquests estats no perduren però poden relativitzar l’experiència posterior del sofriment. Aquest és el sisè consol al sofriment.