Vuits i nous
Per la cara
“Els caixers automàtics serviran diners observant el rostre del sol·licitant
Diuen que ara, perquè el caixer automàtic et dispensi diners, no caldrà introduir-hi cap número d’identificació secret, sinó que n’hi haurà prou d’exhibir-li la cara. És rar, perquè quan no hi havia caixers automatitzats, sinó que havies de passar preceptivament per la taquilla del banc per a qualsevol gestió, l’empleat et demanava mil identificacions, i això que et veia la cara i que potser t’era amic o parent i que la nit abans havies sopat amb ell. Els caixers sabran distingir els bessons o les semblances raonables? Sabran que aquell dia ens hem llevat amb uns graus de febre i estem grocs com un ciri o encesos com una flama? Detectaran canvis de maquillatge? I el pas dels anys? Aquesta foto meva que il·lustra aquests articles comença a tenir uns anyets. De moment pot anar tirant. Hi haurà un dia, però, que no m’hi reconeixeré i l’hauré de canviar. El caixer serà més afable i em veurà sempre més jove del que soc, sempre igual? Per carnaval m’hauré de treure la màscara, això ja ho entenc. Anar amb una màscara al banc havia estat senyal d’atracament. Un malfactor m’assaltarà els estalvis amb una màscara amb les meves faccions? Alguns sostenen que tots tenim un doble en un punt o altre del planeta. Un caixer de Sydney servirà els meus diners al meu clon? O jo em faré ric perquè soc igual que aquell senyor que extrau petroli a Texas?
Aquestes coses les dic per donar peixet i entreteniment als lectors del futur, si és que un dia troben aquestes notes. Cada generació fa mofa de l’anterior. Tu agafes un diari de pocs o molts anys enrere i et fa riure com els comentaristes d’aleshores s’exclamaven per l’enllumenat de gas, que podia intoxicar la gent; per la presència de cotxes amb motor d’explosió, que espantarien els cavalls; per la velocitat dels trens, que podia afectar el cervell dels viatgers; per la minifaldilla, que faria augmentar la concupiscència... Els caixers ens llegiran la cara. El fet farà riure quan d’aquí a uns anys llegeixin els cervells o quan hagin desaparegut la moneda i els caixers i les transaccions es facin d’una altra manera. De quina? “Mira que fa riure: no s’ho podia imaginar.” Els nostres avis van imaginar que el telèfon –el fix– permetria veure la cara de l’interlocutor, no que un telèfon transportable de butxaca faria veure el món sencer. Passats els anys, la ciència-ficció acaba sent un apartat del gènere còmic.
El meu caixer té sentiments. Sempre treu els diners per la ranura contrària a la correcta, la que diu “ingressos”. No voldria donar-me’n, sinó que n’hi donés. Freud li hauria d’estudiar l’acte fallit i CaixaBank felicitar-lo per la indirecta que cada cop em dirigeix. Ja m’ha començat a escrutar la cara, que apareix espectral en una pantalla. Jo no m’hi reconec. Ell, sí.
