Vuits i nous
De 5 a 7
“Ha mort Agnès Varda, autora d’una pel·lícula memorable
S’ha mort Agnès Varda. L’any 1962 va dirigir Cléo de 5 a 7. Una dona espera durant dues hores de la tarda els resultats d’una anàlisi clínica. Està segura que seran negatius. Al 1962 jo tenia deu anys. La devia veure més tard. La van projectar al cine de col·legi, on les pel·lícules arribaven quan ja començaven a ser material de rebuig: el No-Do, quan Franco ja havia inaugurat els pantans als quals havia posat la primera pedra. Cléo de 5 a 7 no devia durar les dues hores promeses perquè alguns fotogrames i trossos sencers es devien haver quedat a les cabines de projecció anteriors a la del col·legi. Dic que la devia veure més tard per això i perquè la impressió que em va causar no és pròpia d’un nen de deu anys. Afegim-hi el temps que devia trigar a estrenar-se a Espanya, i posem que en tingués tretze o catorze. Això ja és més raonable. He vist altres pel·lícules d’Agnès Varda. Només Cléo de 5 a 7 m’és memorable. No l’he vista mai més. Vaig tenir l’oportunitat una vegada de reincidir-hi, i la vaig rebutjar. Hi ha pel·lícules i llibres sobre els quals no cal insistir, precisament perquè t’han agradat. Por que et decebin? No: seguretat que t’ho han dit tot a la primera, i perquè no vols alterar l’elaboració mental que n’has fet a còpia d’anys de rumiar-hi.
En el temps d’espera, una endevina llegeix la mà de la dona i li augura un càncer. Potser aquest episodi sobra. Sense, l’espectador entén perfectament les angoixes de la pobra Cléo. És una cantant d’èxit, i tot d’una les cançons, recordades, tenen un altre sentit. Passeja pels carrers de París. Són uns carrers nous. Entra en un bar. Les converses de les taules veïnes tenen un sentit que no tenien. Els grans problemes es fan petits, o ella hi projecta una mirada irònica. Es compra un barret: “Mentre estiguis guapa estaràs viva.” Coneix un soldat que és apunt de ser enviat a Algèria i que li confessa que té por de morir a la guerra. Ell o algú altre li diu: “Vostè no fa cara d’esperar algú sinó d’esperar alguna cosa.” A còpia d’acumular anys, acabem esperant “alguna cosa”, més que “algú”, encara que els confessaré que precisament perquè acumulo anys em trobo en situació d’esperar algú, en forma de natalici. Potser no ho hauria d’haver dit. La filla em dirà bocamoll. Però jo no tinc secrets per als meus lectors. Això és un dietari, ja ho vaig dir amb motiu de la presentació de Sota el barret, recull d’articles.
Com acaba? Jo diria, però potser estic confós, que obre el sobre amb els resultats i somriu. ¿Somriu perquè són bones notícies o perquè en dues hores s’ha conegut millor i ha descobert un món inèdit? O potser Agnès Varda, que ha mort als noranta anys, no arriba ni a ensenyar que vagi a recollir l’anàlisi. No ho comprovaré pas. Ja m’està bé la incògnita.
