De set en set
De Montaigne
Montaigne veia que a l’home li abelleix més buscar la seva raó que la seva veritat
Un home del Renaixement que ha influït molt en la mentalitat culta catalana del nostre temps és Michel de Montaigne, l’assagista per excel·lència, nat i mort a Bordeus en la segona meitat del segle XVI. La primera traducció al català dels seus Essais és de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, qui en els anys 1930 anava publicant parts de l’obra fins que esclatà la guerra. Eugeni d’Ors ja s’havia fet ressò el 1916 d’unes idees de Montaigne. El projecte de posar-lo a l’abast d’un públic ampli entrà, doncs, a Catalunya amb un noucentisme que maldava per cremar etapes en la recepció tardana aquí de referents intel·lectuals del Renaixement i de la Il·lustració francesa. Josep Pla, un dels renovadors del periodisme català a mitjan segle XX, tenia els Assaigs de llibre de capçalera. Compartia amb Joan Fuster, el gran assagista en català del segle passat, l’adhesió a Montaigne. La influència d’aquell mestre llunyà i forà és evident en la vena humanista i en alguns trets estilístics de Pla i de Fuster. De fa uns mesos disposem d’una mirada més incisiva sobre Montaigne: la de Jaume Casals, rector de la UPF, amb l’obra ¿Qué sé yo? L’any 1982 ja havia treballat en l’Apologia de Ramon Sibiuda, amb la col·laboració de Pere Lluís Font; i el 1986 va publicar La filosofia de Montaigne. De les meves notes de lectura del llibre de Casals ve a tomb remarcar, en plena exhibició de cinisme en el judici del Suprem, que Montaigne veia que a l’home li abelleix més buscar la seva raó que la seva veritat.
