Opinió

De set en set

‘Que sera, sera’

Ahir va morir Doris Day i he de con­fes­sar que, havent-se reti­rat com actriu feia molt anys, no tenia pre­sent que estava viva. També he de con­fes­sar que mai ha estat una de les meves actrius pre­fe­ri­des (aque­lla imatge de rossa inno­cent i bonifàcia que il·lus­trava el con­for­misme nord-ame­ricà), i és així que si igno­rava que seguia viva deu ser perquè pràcti­ca­ment me n’havia obli­dat.

També de la seva presència en tan­tes comèdies, com ara aque­lles dels “pija­mes com­par­tits” amb Rock Hud­son que devia veure a la tele­visió quan era petita. En acti­var-se la memòria, també tinc el record que s’ence­tava amb una cançó, Que sera, sera, asso­ci­ada a l’única pel·lícula que va pro­ta­go­nit­zar de la qual puc dir que m’agrada. Aquesta pel·lícula és, evi­dent­ment, la segona versió que Alfred Hitch­cock va diri­gir de L’home que sabia massa.

Que sera, sera, can­ten Jo (Doris Day) i el seu fill Hank, que és segres­tat per uns cons­pi­ra­dors per tal que els MacKenna (el marit, Bena, és inter­pre­tat per James Stewart) no reve­lin la seva intenció d’assas­si­nar el pri­mer minis­tre anglès: una infor­mació que els ha arri­bat de manera atza­rosa durant unes vacan­ces a Marràqueix. Sí, Hitch­cock va saber uti­lit­zar Doris Day. Ella, Stewart i el fill encar­nen la família nord-ame­ri­cana modèlica i con­fi­ada que, de sobte, veu la seva tran­quil·litat alte­rada. El cas és que la cançó fa que la mare, can­tant-la, trobi el seu fill segres­tat, que la xiula. He taral·lejat mil cops Que sera, sera, en la qual es repe­teix alguna cosa així com: “El futur no és nos­tre, pel que sem­bla.” Cer­ta­ment, què serà de les nos­tres vides? Així que, de fet, Doris Day ha estat amb mi molt més del que em pen­sava.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.