LA GALERIA
Els prejudicis
Tot i que els percentatges de curació van en augment, el càncer encara és una malaltia que impressiona quan la diagnostiquen
Les realitats, els fets concrets, s’imposen més ràpidament que els tabús i prejudicis que sovint els envolten i que triguen molt més a desaparèixer. A Occident, per exemple, la mort encara continua sent un prejudici que permet creure en mentides com ara la transcendència, en lloc d’assumir-la com un fet absolutament natural. Jo també en tinc. Fa unes setmanes m’han diagnosticat una malaltia que ha disparat tots els meus tabús i prejudicis fins a desconcertar-me. Encara que l’especialista m’ha assegurat que és curable, tot i que requerirà un tractament llarg i dolorós, el meu pensament ha convocat de seguida el sufix “-oma” amb els mateixos neguits de quan en deien “un mal lleig”. Tot i que els percentatges de curació van en augment i que hi ha gent que amb els anys ni tan sols mor del càncer que li van diagnosticar, encara és una malaltia que impressiona quan la diagnostiquen i que està envoltada de tabús. Encara que les dades objectives conviden a l’optimisme, he passat una fase en la qual tota l’energia s’ha concentrat en un sol pensament. Pel que fa a la gent que m’envolta, hi ha de tot. La qui canvia radicalment d’actitud i evita qualsevol relació, a causa de la por a la certesa que els podia haver tocat a ells, fins als qui et manifesten suport i els qui et fan sentir estimat de debò, una de les sensacions més agradables que es puguin sentir. Demano disculpes als lectors que estigui convertint una situació personal en el motiu d’un article. No es tracta de cap manera de voler despertar a ningú un sentiment de solidaritat o, molt pitjor encara, de compassió. Es tracta simplement de com de difícil ens resulta a vegades assumir la realitat dels fets, sobretot en una edat en la qual cada cop costa més empassar-nos les pròpies mentides, tal com havíem fet en altres temps. Mentides que, algunes, han deixat un pòsit de manies i inexactituds que costen de fer fora per més que siguin fantasies. La meva mare, quan passava dels noranta anys i no es podia ni moure, quan li demanaven com es trobava, responia que molt bé i que des del dia que va néixer ja sabia que s’havia de morir. I ho deia amb una naturalitat absoluta, com un fet que no admet cap discussió. Sense els dubtes que generen aquests sàtrapes que prometen vides eternes i paradisos més enllà del buit de la mort. Venedors de fum que s’entesten a voler enganyar la gent perquè oblidi la veritat més important, que les persones, els imperis, les ideologies i també les religions tenen data de caducitat.
