Keep calm
L’any de Torra
Quim Torra va acceptar una presidència de la Generalitat que quedava deserta
Demà dimarts serà el dia “gran” del president de la Generalitat, Quim Torra. Passarà comptes davant l’opinió pública del seu primer any de mandat. Ho farà a la sala de premsa del govern, malgrat que l’oposició li demana que ho faci al Parlament. Apuntarà més les dificultats que ha tingut que no pas els èxits d’un any en què s’ha fet molta política i molt poca gestió.
És d’agrair que Quim Torra acceptés, ara fa una any, una presidència de la Generalitat que quedava deserta després de la impossibilitat jurídica per investir els candidats Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull. Quim Torra no havia somiat mai ser president de la Generalitat. No ho tenia a l’agenda. Si ho hagués somiat s’hauria presentat com a cartell electoral amb les marques polítiques que l’han acompanyat en els darrers anys. Quim Torra és fruit de la manca d’unitat de l’independentisme català, que després de donar-hi moltes voltes i de traves diverses va trobar l’únic diputat de la llista guanyadora de Junts per Catalunya que va tenir el coratge i prou consens entre els seus d’afrontar un dels períodes més complicats de la Generalitat de Catalunya.
Es fa difícil de valorar Torra. No ho ha fet ni bé ni malament. Fa allò que li deixen les circumstancies. Probablement passarà a la història per haver estat capaç d’aguantar el vendaval d’haver d’assumir la presidència, sense haver estat el candidat i sense tenir partit. Un fet que a curt termini no té premi. Els principals cartells electorals del 21-D a la presidència de la Generalitat ja són fora del Parlament. Puigdemont, Junqueras, Domènech, Albiol. Queda Iceta, que també volia marxar i el Parlament no li va donar el vistiplau perquè fos senador i, de retruc, president del Senat.
Quim Torra és l’únic que té la potestat de convocar eleccions. Té la paella pel mànec. No ho farà immediatament per tancar el cicle electoral. Vol esperar les sentències i culminar la seva difícil feina de presidir un país que té dos presidents, un judici del procés en marxa amb els seus principals protagonistes a la presó i l’exili, i una anormalitat permanent que no està beneficiant ningú. Ni l’oposició, que tampoc ho ha sabut aprofitar.
