Aquell tercer que escolta

És dins la inti­mi­tat de la llar, men­tre la mare de Walt Whit­man dis­posa amb una lleu­gera remor els plats del sopar damunt la taula, que Alain Cor­bin fa començar la seva Història del silenci, un lli­bre de poc més d’un cen­te­nar de pàgines, publi­cat per Frag­menta en català i Acan­ti­lado en cas­tellà, que es pas­seja per les diver­ses den­si­tats d’aquest no-res magnètic, aquesta presència que flota a l’aire com un “forat negre” d’obs­cur poder, del qual cada vegada tenim menys oca­si­ons de gau­dir. His­to­ri­a­dor sen­si­ble, Cor­bin es fa acom­pa­nyar per un gra­pat d’autors magnífics –d’ori­gen acla­pa­ra­do­ra­ment francès, també s’ha de dir– que han escrit sobre el tema al llarg del temps, de manera que la lec­tura del lli­bre, fins i tot entès com un mer recull de “cita­ci­ons reve­la­do­res”, resulta cap­ti­va­dora, no tant perquè esgoti el tema, sinó per la deli­ca­desa amb què acon­se­gueix expres­sar alguns dels seus mati­sos, des del silenci per­ce­but com “un gas fei­xuc i irres­pi­ra­ble”, fins al silenci into­le­ra­ble de Déu, que calla davant el nos­tre pati­ment, pas­sant pel silenci dels ani­mals, pesant com “un bloc petri­fi­cat”, o el que s’incrusta a la pedra de les cate­drals, o aque­lla “trans­parència aèria” que al desert “ens obre al món igno­rat dels sons infi­ni­ta­ment petits”, o el que només es per­cep als bos­cos, parant bé l’ore­lla, confós amb la res­pi­ració de les fulles seques o, com en deia Joseph Con­rad, amb “la qui­e­tud rumi­osa de l’uni­vers”. En silenci, ens enfon­sem en la medi­tació i en el remor­di­ment, ens hi enco­ma­nem per resar i per esti­mar en secret, el rebem a vega­des com una bene­dicció, i en d’altres ens ve impo­sat com un càstig. Callen els ere­mi­tes i els pre­so­ners i els malalts; els místics s’hi embol­ca­llen amb un cal­fred, els aven­tu­rers hi tro­ben repòs. El culte al silenci, que avui tenim tan ban­de­jat, va néixer a les cel·les dels mon­jos i ha aca­bat adhe­rit als objec­tes que tenim a tocar, a casa, dins el plat de sopa, suspès com una tera­nyina de les cor­ti­nes o ficat dins els ulls de fang de l’esta­tu­eta del rebe­dor, i ja sabem com s’esti­mava Proust les cam­bres memo­ri­o­ses, amb llits coberts de bro­dats i mus­so­lina com la de la tia Léonie, on “l’aire hi era satu­rat de la fina flor d’un silenci tan nutri­tiu, tan sucu­lent, que no hi entrava més que amb una espècie de gola­fre­ria”. La tesi que regeix el rao­na­ment sen­cer de Cor­bin és que el silenci és “el lloc inte­rior d’on emer­geix la paraula”, el refugi dar­rer pot­ser abans de la mort. Quan dues per­so­nes entau­len con­versa, dirà Max Picard, un dels autors més citats al lli­bre, un ter­cer sem­pre s’hi fa pre­sent: el silenci que escolta, de manera que quan callem l’únic que passa és que “la paraula s’aguanta la res­pi­ració”. Ni Donald Trump, ni Boris John­son, ni Mat­teo Sal­vini, ni Jair Bol­so­naro, per desgràcia, lle­gi­ran mai aquest lli­bre preciós.