Acatar

Ho han dit des que van començar les actuacions de la fiscalia de l’Estat, les detencions, els interrogatoris, els empresonaments, la instrucció del jutge: s’ha de respectar el funcionament de la justícia. Abans, en vista del referèndum de l’1 d’octubre, insistien que no es pot transgredir la llei existent; ni tan sols posar-la en qüestió, i encara menys protestar davant de l’agressivitat amb què l’Estat la interpreta i imposa a la seva conveniència. I després no han parat d’identificar la llei amb la democràcia, com si aquesta depengués de la submissió a un ordre establert o com si la primera no fos susceptible de modificar-se per eixamplar i vitalitzar la segona. Un cop hi va haver el judici, pontificaven les bondats de la justícia espanyola mentre a cada sessió comprovàvem el cinisme de part dels seus membres mentre emparaven la violència de l’Estat i criminalitzaven la resistència ciutadana.

Ara, quan s’acosta la resolució de la sentència, ens exigeixen que l’acatem i, per tant, que siguem obedients. Fa molts de dies que no fan res més que dir que s’ha d’acatar la resolució del Tribunal Suprem i que s’hauran de controlar les passions un cop sigui revelada. A vegades hi afegeixen detalls tan inquietants com ara que, un cop s’apliqui la sentència, s’haurà d’evitar l’“anormalitat” que suposa que, davant de les presons, s’hi concentrin multitud de persones: sempre és la idea que la “normalitat” és quedar-se a casa, callar, deixar de fer política. Aquest anunci d’una política de la dispersió dels presos polítics catalans, fet per la mateixa fiscal general de l’Estat, sembla dur-ne implícit un altre: el d’una condemna implacable. Diuen, doncs, i rediuen: heu d’acatar. Però d’altres no només no acatarem, si es confirma i renova la injustícia que ha suposat el mateix judici, sinó que continuarem dient que és irrenunciable el dret al desacord, a la protesta, a la insubmissió, a la desobediència. I que l’Estat espanyol és capaç novament (la història és llarga) de conculcar el sistema democràtic per mantenir la “sagrada unitat” del que anomena el seu territori. I, intentant ser precisos i curosos amb els termes, no direm que es tracta d’un estat feixista, sinó que el seu procediment demostra que en els marcs formalment democràtics és possible l’exercici de l’autoritarisme. Repetirem que allò que val per a l’independentisme català pot valer (i, de fet, està valent) per impedir qualsevol forma de dissidència. I com que sembla que molts encara no s’adonen que vagin disposant-se a acatar la seva condemna, aleshores també continuarem lluitant per la seva llibertat.