Viure al jardí d’infància

Abans escri­vies “Greta” al cer­ca­dor, i et sor­tia per defecte el ros­tre impe­ne­tra­ble de la Garbo, pàl·lida i inqui­e­tant; ara hi escrius el mateix nom, i et sur­ten milers de pàgines con­sa­gra­des a una nena que, fent d’ambai­xa­dora ambi­en­tal, tra­vessa l’oceà amb veler i s’entre­vista amb Barack Obama. Hem pas­sat de la fas­ci­nació per la reina Cris­tina de Suècia a la ten­dresa que ens ins­pi­ren els seus nets al jardí d’infància en menys d’un lus­tre. El 2014, quan una altra nena, la pakis­ta­nesa Malala You­saf­zai, va anar a reco­llir el premi Nobel de la pau, ja podíem haver intuït que alguna cosa no anava del tot bé, en espe­cial quan una esco­llida audiència de senyors ves­tits de frac i senyo­res ador­na­des amb pedre­ria fina es posa­ven dem­peus per aplau­dir amb llàgri­mes als ulls una redacció de final de curs. Pot­ser ens vam rela­xar perquè, al cap­da­vall, el Nobel de la pau pre­mia sobre­tot les bones inten­ci­ons, encara que sovint no siguin sinó mers propòsits, i una cri­a­tura que defensa el dret a l’edu­cació fins i tot amb la vida és d’una bon­dat irre­ba­ti­ble.

Però han pas­sat els anys, i el feno­men no ha fet sinó agreu­jar-se, si se’m per­met con­no­tar nega­ti­va­ment la pro­gressió que ha anat seguint. A aquest pas, aca­ba­rem con­si­de­rant din­tre de la nor­ma­li­tat que un ado­les­cent gua­nyi el Nobel de física, o el de lite­ra­tura. El de medi­cina, déu nos en guard, con­fiem que no. Com és que hem avançat cap a un infan­ti­lisme tan cla­morós i des­a­com­ple­xat en tan poc temps? Algú s’ha atu­rat a escol­tar de debò el que pre­gona Greta Thun­berg? No és pas d’un con­tin­gut gaire més ela­bo­rat del que estu­dien els nos­tres alum­nes de primària a classe de medi. També els nos­tres fills són deli­ci­o­sos quan par­len del canvi climàtic, i quan ens repro­ven amb una encan­ta­dora cella arque­jada que fem ser­vir massa enva­sos de plàstic a casa. Les vega­des que advertències com aques­tes, en canvi, ens les ha pretès incul­car algun científic, pot­ser un eco­lo­gista històric i bel·lige­rant, pot­ser un biòleg que ha dedi­cat anys de la seva vida a inves­ti­gar la deriva de les gla­ce­res, ens hem posat a bada­llar, i Obama, per des­comp­tat, no s’ha ofert a foto­gra­fiar-se entre­xo­cant-hi les mans en senyal d’ale­gre cama­ra­de­ria. A Greta Thun­berg sí, l’escolta tot­hom, tot­hom s’hi vol fer fotos.

Els nous ídols pla­ne­ta­ris són nens perquè par­len en el llen­guatge que millor com­pre­nem, un llen­guatge rebai­xat, sen­zi­llot, lleu­ge­ret, car­re­gat de tòpics i bones inten­ci­ons. És el model que pre­do­mina als xats esco­lars de les famílies, que s’expres­sen igual que els seus fills, a base de pro­po­si­ci­ons molt ele­men­tals, amb molts de cors i adhe­sius simpàtics. Aquest és el mis­satge pre­o­cu­pant que difon Greta Thun­berg: en un món d’adults infan­ti­lit­zats, el nen de debò és el rei.