Tribuna
No som mones
“L’arribada de la democràcia a Indonèsia poques coses va canviar per a Papua Occidental, que s’ha revoltat contra l’opressió i reclama el dret a l’autodeterminació
“Papua merdeka!” és el crit que des de fa setmanes ressona a la meitat occidental de l’illa de Nova Guinea. En indonesi significa “Papua lliure” i encarna la voluntat històrica dels habitants de la regió de Papua Occidental, avui sota el control de Jakarta, per esdevenir un estat independent.
El greu conflicte que avui enfronta els papús amb el govern indonesi té les seves arrels en l’època colonial, quan tota la regió insular del sud-est asiàtic es trobava sota domini holandès. Les Índies Orientals Neerlandeses estaven formades per milers d’illes habitades per pobles asiàtics parlants de centenars de llengües malaies i seguidors de l’islam, a excepció de Papua Occidental, situada a l’extrem oriental, on hi habitaven antics pobles melanesis –d’aspecte africà– sense cap relació, ni històrica ni cultural ni religiosa, amb la resta de la colònia.
Després de la Segona Guerra Mundial, el líder nacionalista Sukarno va lliurar una guerra contra la metròpoli holandesa per fundar la República d’Indonèsia, independent des del 1949. Però Papua Occidental va restar sota administració holandesa a l’espera de constituir-se en una nova república independent. Els papús tenien autèntic terror a ser annexionats pels indonesis. Jakarta no hi va estar d’acord i va reclamar Papua Occidental. El 1961 Holanda havia construït les estructures d’un nou estat papú occidental i l’1 de desembre es va hissar l’“estel del matí”, la bandera de la futura república. Però la pressió indonèsia va picar a la porta de Washington. Una administració Kennedy, temorosa que un Sukarno frustrat s’apropés a Pequín i Moscou, va forçar Holanda a cedir el control del territori a Nacions Unides el 1962.
La traïció als papús s’havia consumat. Nacions Unides cedia Papua Occidental un any més tard a Indonèsia amb el compromís que es “respectés el dret a l’autodeterminació”. Tot un poble va anar passant d’unes mans a unes altres, com si fos un ramat de bens. Indonèsia, per evitar que en el futur l’ocupació fos declarada il·legal, va reunir el 1969 un miler de caps tribals papús i els va obligar a votar a mà alçada si volien pertànyer a Indonèsia o no. Tots van contestar que sí. Nacions Unides va donar per bona la votació i Papua Occidental va ser reconeguda com a part integrant d’Indonèsia. Favor per favor, la gran companyia minera nord-americana Freeport va passar a explotar els riquíssims recursos naturals del territori papú, i així va néixer Grasberg, la mina més gran del món a cel obert d’or i coure que encara exploten els nord-americans amb enormes beneficis.
A partir del 1969 el govern indonesi del dictador Suharto va aplicar una política brutal d’assimilació dels papús que molts han qualificat de genocidi. A diferència dels indonesis, majoritàriament musulmans, els papús són cristians o animistes i parlen llengües inintel·ligibles per als indonesis, que són menystingudes pels colons indonesis que s’han instal·lat l’illa. Als que no s’han volgut assimilar, la gran majoria, se’ls ha empresonat, torturat o fet desaparèixer; s’han cremat poblats sencers i s’ha forçat a l’exili milers de papús, com Benny Wenda, actualment la veu dels papús al món. Amb la caiguda de Suharto el 1998 i l’arribada de la democràcia a Indonèsia, poques coses van canviar a Papua Occidental. Tots els presidents democràtics indonesis han rebutjat un referèndum d’autodeterminació i la repressió no ha cessat.
L’agost passat, després d’un oblit de mig segle, Papua Occidental s’ha aixecat amb determinació contra l’opressió i ha tornat a l’actualitat internacional. La guspira de la revolta ha estat l’insult racista proferit per un mestre indonesi als seus estudiants papús. “Mones”, els va dir. Racisme en la seva expressió més barroera. “No som mones”, criden els papús, i exigeixen exercir el dret a l’autodeterminació i que s’anul·li la resolució de Nacions Unides de 1969. Reclamen un referèndum com el que es va fer a Timor Est ara fa vint anys o com el que es va fer a Nova Caledònia tan sols fa un any o el que es farà el novembre a Bougainville.
La solució democràtica hi és, però de moment la democràtica Indonèsia no vol cedir. Tanmateix, després dècades de foscor, quan tot semblava perdut, s’ha obert una escletxa d’esperança i ja sabem que aquestes finestres d’oportunitat no es poden deixar escapar perquè la història no perdona. Ara l’estat melanesi de Vanuatu, juntament amb altres països africans i caribenys, prepara una ofensiva perquè les Nacions Unides rectifiquin i reconeguin el dret a l’autodeterminació de Papua Occidental. Tan sols fa un mes, això hauria estat inimaginable.
