opinió

¿Conèixer una llengua o saber-la?

«Tot està per fer i tot és possible», però de tan possible que és, ens fem un país tan imaginari com surrealista per viure amb la normalitat desitjada

Entre conèixer i saber una llengua, ¿quina diferència hi ha?

¿Una poe­sia la conei­xes o la saps? ¿Un cotxe et con­du­eix o el con­du­ei­xes? ¿Una dona només la conei­xes o la vius? Un polític el pots conèixer, però ¿sabem com és real­ment? Pre­gun­tes incon­ne­xes si ens cen­trem en les llengües i la cul­tura d'un país: ¿una llen­gua es coneix o se sap?

En poe­sia podem conèixer un poema de J.V. Foix o de Josep Car­ner, però ¿real­ment els sabem, els vivim, els fem córrer per les venes fins a exta­siar-nos-en? Els ver­sos no nei­xen per expli­ci­tar fets, rea­li­tats d'una soci­e­tat i d'una cul­tura, sinó per sug­ge­rir, per fer pen­sar, per apren­dre a crear sen­sa­ci­ons, per fer viure l'ins­tant, el carpe diem uni­ver­sal. Amb les parau­les, la vida ens pot sor­pren­dre a cada can­to­nada.

Con­duir és un acte apa­rent­ment mecànic, apa­rent­ment ruti­nari, del qual en podem ser ver­ta­ders esclaus o sim­ple­ment en podem gau­dir si som nosal­tres els qui real­ment en por­tem les reg­nes, els qui en sabem els límits mecànics i també les con­di­ci­ons mete­o­rològiques i viàries. Des d'un modest uti­li­tari Mégane, Focus o Ibiza a una dimensió des­co­ne­guda per a molts mor­tals com un fórmula 1 de Fer­rari o de McLa­ren, per exem­ple, podem conèixer una màquina, però el grau de conei­xe­ment que ens porta a saber, a enten­dre fins a quin punt tenim un domini real d'un objecte, fins a quin punt adqui­rim unes habi­li­tats prou sòlides, tot això ens mena a un altre nivell de conei­xe­ment que les enques­tes no poden reco­llir. I no pas perquè fallin els mètodes de tre­ball, sinó perquè els humans sovint no sabem comu­ni­car-nos prou bé, o sim­ple­ment no volem.

¿D'una dona en conei­xem tots els secrets, tot l'entra­mat psi­cològic, tot el seu tei­xit tan extre­ma­da­ment sen­si­ble i mal·lea­ble? Només en podem saber un petitíssim per­cen­tatge, de tota la seva com­ple­xi­tat, si real­ment ens endin­sem en la seva pell, si vivim la seva manera de pen­sar, la seva manera de sen­tir la vida. ¿Però podem anar més enllà? ¿Podem saber-ne més? ¿Dis­po­sem de tots els ingre­di­ents ido­nis per viure en tota l'esplen­dor la màgia que desprèn i que no visi­bi­lit­zem?

Un polític el podem conèixer, però mai no sabrem com pensa real­ment. El polític actua al dic­tat d'un dis­curs més o menys cohe­rent amb el seu pro­grama de par­tit i amb les seves idees, però l'apli­cació del pro­grama a la vida pública és sovint una plena fal·làcia, un miratge, un pou sense fons, on hi ha incom­petències o interes­sos per­so­nals, si no hi ha sim­ples i vul­gars cor­rup­ci­ons que engrei­xen but­xa­ques per­so­nals fent-se pas­sar per interes­sos públics. I la imatge del polític, per molta cam­pa­nya didàctica per dig­ni­fi­car la política, queda sem­pre molt qüesti­o­nada.

I arri­bem a la llen­gua o les llengües d'un país, i ens pre­gun­tem si quan par­lem de conei­xe­ment d'una llen­gua, a través de les ina­pel·lables enques­tes (i no en qüesti­ono pas els mètodes, sinó els infor­mants i el grau de sin­ce­ri­tat), ¿estem real­ment par­lant de saber a fons aques­tes llengües o només en gra­tem la superfície? En El Punt del 31 de març (pl. 9) s'hi diu que «els estran­gers a Cata­lu­nya pro­vi­nents del con­ti­nent ame­ricà són els que saben més català», segons l'enquesta publi­cada per l'Ides­cat el 30 de març d'enguany. Els que menys saben català són els estran­gers pro­vi­nents d'Àsia i Oce­a­nia, seguits dels afri­cans.

Però entre conèixer i saber una llen­gua, ¿quina diferència hi ha? Entre con­duir i saber con­duir, ¿què en podem dir? Entre conèixer una poe­sia i saber-la, ¿hi ha cap diferència? ¿I quan par­lem d'un polític? ¿Com el veiem? ¿Com el patim? Tot i que conèixer i saber sovint els per­ce­bem com a sinònims, patim un grau de fide­li­tat a les res­pos­tes quan ens pre­gun­ten. ¿Hi ha prou sin­ce­ri­tat? ¿Reflec­tim prou bé la rea­li­tat quan l'ús de les llengües pas­se­gen per bars, res­tau­rants, cine­mes, tea­tres, cade­nes de tele­visió, dia­ris, sales de justícia...?

Incons­ci­ent­ment volem donar el màxim de nosal­tres davant de la soci­e­tat, volem donar una imatge supe­rior, volem una auto­es­tima alta, i això afecta la rea­li­tat, el dia a dia, quan veiem que encara «tot està per fer i tot és pos­si­ble», però de tan pos­si­ble que és, ens fem un país tan ima­gi­nari com sur­re­a­lista per viure amb la nor­ma­li­tat desit­jada. Més que conèixer un país o saber-nos-el, ara ens toca viure'l amb la plena con­vicció que la via de la inde­pendència és la sor­tida més digna, si real­ment com a poble volem pre­ser­var la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes per pro­jec­tar-les en un futur una mica més espe­rançador.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.