L’Europa dels drets

Europa ha vist com darrerament s’han plantejat reptes de futur que posen en qüestió la seva pròpia essència. Conflictes com la crisi dels refugiats a la Mediterrània, algunes polítiques a països de l’est d’Europa, l’ascens preocupant de l’extrema dreta o l’empresonament de líders polítics i civils a Catalunya han qüestionat darrerament quin paper ha d’exercir la Unió Europea com a projecte polític comú.

També hem viscut aquest debat arran de les darreres eleccions europees i la situació dels eurodiputats catalans Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín, que de moment no han pogut ocupar el seu escó per les traves administratives de l’Estat espanyol. Això planteja una pregunta de fons: ha de pesar més la voluntat de dos milions de persones o la voluntat dels estats? Aquesta setmana, l’advocat general de la Unió Europea s’ha decantat per la primera opció; la ciutadania ha de poder decidir qui són els seus representants a l’Eurocambra.

Amb les seves polítiques, de fet, l’Estat espanyol ha fet trontollar els fonaments democràtics a escala europea. En pocs mesos, els poders de l’Estat han condemnat la democràcia a 100 anys de presó, han espiat i perseguit l’independentisme i han rebutjat reiteradament el diàleg com a eina. Pedro Sánchez ha demostrat ser part del problema, liderant amb una via repressiva iniciada al seu dia per Mariano Rajoy, i ha actuat de forma irresponsable i impròpia d’un alt mandatari europeu. Els resultats electorals del 10-N en són una bona prova. Incapaç d’iniciar un diàleg amb l’independentisme i fent-se seu el discurs nacionalista més ranci, Sánchez ha acabat obrint la porta a l’extrema dreta perquè es converteixi en tercera força al Congrés.

Que ningú s’enganyi, l’ascens de Vox a nivell espanyol té un responsable destacat: el president del govern espanyol. A Catalunya, l’extrema dreta va obtenir un 4% dels escons en joc, mentre que a l’Estat espanyol aquesta xifra s’enfila fins al 16%. Hi ha algú, per tant, que no ha fet la feina a l’hora de combatre aquelles formacions que basen el seu discurs en la negació de drets.

L’esperit de Jean Monnet, Konrad Adenauer o Alcide De Gasperi, pares fundadors de la Unió Europea, era el d’un espai comú on la defensa dels drets fonamentals figurés al centre de tot. Des d’aquesta visió indiscutiblement europeista, el govern de Catalunya ha aprovat aquesta setmana el pla Europa, el document que defineix la posició catalana sobre els grans reptes de futur de la Unió Europea. El text defensa, entre d’altres, facilitar l’ampliació interna d’Europa amb la incorporació de nous estats, una Unió on les decisions no siguin preses únicament pels estats, que enforteixi el rol del Parlament Europeu i que millori els sistemes de control democràtic. Alhora, però, el pla posa també l’accent en la dimensió social; Europa no pot ser només un projecte econòmic i financer, sinó que ha de tenir les persones al centre. I, finalment, el govern reclama un nou model de veïnatge a l’entorn de la Mediterrània i una aposta decidida per assolir els objectius de desenvolupament que fixa l’Agenda 2030 de les Nacions Unides.

Creure en Europa és defensar la democràcia, el diàleg i els drets fonamentals com a instruments. És creure que les decisions les ha de prendre la ciutadania, i no la maquinària dels estats. És combatre els discursos que atien l’odi i no donar-los cabuda en cap cas. Catalunya està compromesa amb aquesta Europa dels drets.