Opinió

LA GALERIA

La Girona electrònica

El documental ‘Nou.Set.Dos’ narra la història de l’escena electrònica gironina, a partir del Blau, La Sala del Cel i Le Rachdingue

El dissabte 30 de novembre s’estrenarà als cinemes Albèniz Plaça de Girona el documental Nou.Set.Dos, d’Albert Domènech i Òscar Sánchez, que condensa en 90 minuts la història de l’escena electrònica de les comarques gironines, sobretot a partir de tres clubs referencials: el Blau, La Sala del Cel i Le Rachdingue. Aquesta producció de LittleSilk Studio, amb la participació de TV3 i el suport de l’Ajuntament de Girona (Ajuts Kreas) i més d’un centenar de petits mecenes, és una iniciativa molt lloable, que deixa testimoni d’un fenomen musical que, des de final dels anys vuitanta, va transcendir els límits de les comarques gironines per estendre la seva influència a la resta de Catalunya, l’Estat espanyol i més enllà: sobretot el públic francès més meridional travessava sovint els Pirineus per visitar aquests tres temples del techno i la música electrònica en general.

D’aquella època gloriosa per als que la van viure en primera línia, recordo especialment les converses amb Josep Pérez, propietari de La Sala del Cel, un visionari que havia viscut ja moltes batalles en el món del lleure nocturn i tenia molt clar que aquells ritmes sintètics i hipnòtics eren la música d’un futur que ja era aquí, entre nosaltres, i en el qual quedava poc lloc per a les guitarres. El seu era el nou regne del DJ –recordo especialment una visita del francès Laurent Garnier, ara fa vint anys: un dels molts discjòqueis internacionals que van desfilar per les cabines dels tres clubs esmentats–, on les escasses actuacions en directe es deien lives i, a pesar d’això, els músics gairebé no donaven senyals de vida en la seva interacció amb les màquines, segurament per herència de Kraftwerk i altres pioners humanoides. Per la seva connexió remota amb la movida madrilenya, el meu subconscient tria l’actuació a La Sala del Cel dels apocalíptics Esplendor Geométrico, a principis del 1993. Ha passat ja més d’un quart de segle...

La memòria és fràgil, sobretot la relacionada amb el món de la nit. No vull caure en el tòpic de relacionar l’escena electrònica amb les drogues –en realitat, les drogues, legals o no, són a tot arreu–, una visió estreta i reduccionista que probablement hagi contribuït que aquella escena “independent, alternativa i revolucionària” no tingui el reconeixement estrictament musical que li vol atorgar aquest necessari Nou.Set.Dos .



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.