Tribuna
Els límits i la necessitat
“Els grans canvis històrics de qualsevol signe s’han produït contra la llei vigent: els drets socials, el sufragi universal, l’Església de Roma, la República Francesa, els Estats Units d’Amèrica…
No descobriré res dient que la resistència és un factor clau en la resolució de les guerres. Perquè Catalunya i Espanya estan en guerra, una guerra impossible en termes militars, segurament per sort, encara que la causa situï en desavantatge estructural una de les parts; una guerra que no serà perquè només l’altra part té armes.
El cansament i el desànim tenen l’origen en el sentiment d’una part important dels independentistes que els polítics sustentadors de la causa no fan el que cal per realitzar-la. I entrem en matisos: perquè no han pogut, perquè tenen por, perquè són uns ineptes, perquè no ho han volgut fer mai i per tant han enganyat deliberadament la ciutadania amb promeses que sabien que no complirien, perquè són uns egoistes sense escrúpols que se’ls en fot tot i només estan pel càrrec, la poltrona i el sou, perquè són uns falsaris traïdors, etcètera.
Per damunt de tot plana la realitat que les tres formacions amb capacitat per obtenir representació són incapaces d’unir-se en una estratègia conjunta. Els partidaris d’anar separats esgrimeixen diversos arguments: que una candidatura conjunta obtindria menys diputats que llistes separades, perquè no seria escollida pels votants d’esquerres per la presència de la dreta, i al revés amb la presència de l’esquerra; que en les cambres corresponents hi ha més presència amb tres grups. Els partidaris d’anar junts aporten altres raons, algunes de les quals em permeto fer meves: que gràcies a la –maleïda– llei D’Hont, és més probable que surtin més diputats; i, sobretot, una qüestió d’imatge: ser la primera força en resultats electorals per sobre de les altres és fonamental tant en clau interna a l’hora de la gestió com en clau internacional per com s’és percebut, un fet determinant a Escòcia, i en certa manera també al Quebec amb el PQ i el Bloc, molt més coordinats que ERC i JxCat, i ja no cal dir que la CUP. “Divide y vencerás”, diu l’enemic, i sembla que aquí encara no hi hem arribat.
Al punt on som, la pugna ha retornat a l’origen: a la ciutadania, ara enriquida amb la participació activa dels joves, sobre els quals ha caigut una inútil polèmica, fruit en una de les bandes tant de la por com del desconeixement. Que les revolucions comporten, com a mínim, incomoditats, qualsevol lector d’història ho hauria de saber si no és un analfabet funcional. El cas és: es vol un estat o no es vol? Si la resposta és sí, cal conèixer-ne el cost i assumir-lo. Al principi, tallar una autopista; més endavant pot ser més alt. Ja sabem que ens poden treure un ull, o obrir el cap, o fotre’ns a la presó sense garanties civils, sense saber quan en sortirem. Fins i tot els qui es queden a casa contemplen estupefactes com se’ls inclou dins d’una massa deshumanitzada de delinqüents i terroristes.
Les col·lectivitats passen etapes en què han de prendre decisions, dimensionar-les i mantenir-les; o revocar-les, si se’ls fan inviables. Al davant dels sobiranistes hi ha la paret d’un frontó programat que ho torna tot en forma de nos, amenaces i insults. Encara a alguns els costa de creure, però la invariable realitat és que no són capaços de res més. Entendre-ho és la condició necessària per dur la questa sobiranista a un punt efectiu i deixar de fer el ridícul i anar rebent garrotades amb tan poc a canvi, per no dir res. Entretant, assumir que els revoltats no són esvalotats, que són resistents, adalils de la supervivència.
Davant del furor primari d’irreductible saltamartí incapaç de sortir del mantra grotesc del “tot sempre dins de la llei i la Constitució”, cal recordar de manera indefallible que els grans canvis i les grans accions històriques de qualsevol signe s’han produït contra la llei vigent: els drets socials –per cert, en imparable retrocés–, el sufragi universal, l’Església de Roma, la República Francesa, els Estats Units d’Amèrica…
La llei ABANS de tot? Aquest cronista no es distingeix per la seva devoció cristiana, però perquè vegin fins on és vetust i troglodita l’establishment espanyol em permetré citar l’Evangeli, més avançat fa prop de dos mil anys que la caspa carpetovetònica a qui només els falta dir “la democràcia soc jo”: “Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats. […] Els seus deixebles es van posar a arrencar espigues. Els fariseus li van dir: –Mira, per què fan en dissabte això que no és permès? Jesús els respon: –No heu llegit què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? […] El dissabte ha estat fet per a l’home, i no l’home per al dissabte” (Marc 2, 23-28).
