Opinió

Tribuna

‘Macarons’ Michelin

“Què caldria fer per aconseguir el guardó? Farcir els cigrons amb vainilla asteca?

Cada any, a mig novem­bre, l’apa­rició d’un lli­bre ver­mell que sem­bla tan emi­nent o quasi com el Lli­bre de les Cita­ci­ons de Mao, més cone­gut com el Lli­bre Roig, fa anar de bòlit un bon sec­tor del món de la res­tau­ració ali­mentària. És la famosa i temuda Guia Mic­he­lin. Diuen que cada any un ins­pec­tor de la Mic­he­lin viatja d’incògnit, menja dues-cen­tes cin­quanta vega­des en res­tau­rants i s’allotja unes cent cin­quanta nits en hotels. Cada ins­pec­tor visita quan­ti­tat d’esta­bli­ments i escriu apro­xi­ma­da­ment cent deu infor­mes, omplint un manual de pre­gun­tes i valo­ra­ci­ons de l’empresa Mic­he­lin per la qual tre­ba­lla. Amb salut, bufera i gana, no em diguin que no és un dels ofi­cis més atrac­tius que exis­tei­xen, en tot cas diré que m’hau­ria agra­dat molt i molt ser-ne ins­pec­tor, de bones a pri­me­res un somni dau­rat.

Mai per mai he dub­tat ni dub­taré dels mèrits, bona feina i qua­li­tat dels res­tau­rants ins­crits en el fir­ma­ment de la Mic­he­lin. Al con­trari, n’admiro els cui­ners, em fan enveja i només em dol no poder-hi anar a bros­te­jar sovint. Però això de les estre­lles (els de can Mic­he­lin no en diuen étoi­les sinó maca­rons) que atorga la famosa guia ver­me­lla, em gri­nyola força. En reti­ren a excel·lents res­tau­rants que trobo ben poc o gens can­vi­ats de quan l’hi van ator­gar, però ja sé que la meva opinió és un estèril gruny en el desert (encara fins demà som a l’advent, recordo el Bap­tista). Però no donar estre­lla a un res­tau­rant on cui­nen molt bé, que por­ten a taula pro­duc­tes que sem­blen allò que són, on (és un exem­ple) s’hi veuen ben clars els cigrons, els peus de porc, la boti­farra o els lla­gos­tins i no s’enga­nya ningú, què volen que els digui. Què cal­dria fer per acon­se­guir el guardó? Far­cir els cigrons amb vai­ni­lla asteca? Trans­mu­tar el peu de porc en sor­bet de nap far­rat­ger? Xerin­gar amb azot al·lotròpic la boti­farra? O pot­ser pre­sen­tar els lla­gos­tins en forma de violí i dir-ne “Marisc dis­simètric Paga­nini”...?

Escric això havent dinat esplèndi­da­ment en dos res­tau­rants gar­rot­xins, un amb estre­lles i l’altre sense, ambdós excel·lents enllà d’estre­lla­ments i maca­rons. Un d’ells té la col com a pro­ta­go­nista nomi­nal, i tracta els pro­duc­tes autòctons amb un mes­tratge i enginy com mai no havia vist ni tan sols sos­pi­tat, i amb un ser­vei molt més que relle­vant. A l’altre, els plats fan un gran goig, a la carta hi ha de tot i el menú és magnífic, autèntica deu de bon men­jar i bon tracte. Però no facin cas del que escric a propòsit de la ram­pe­lluda cuina de moda perquè, com els vells lla­tins, jo també crec que fames opti­mus est cocus –el millor cui­ner és la gana.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia