Opinió

Keep calm

Temps d’incertitud

¿I per què és fascinant? Perquè té la voluntat de relatar aquest tedi, perquè té paper i sap escriure

Tan fas­ci­nant és la història de la des­co­berta del die­tari com la lec­tura dels apunts que Mercè Julià va escriure entre l’octu­bre de 1917 i el desem­bre de 1922. Una bur­ge­seta de 17 anys, filla d’un fabri­cant de lones per a espar­de­nyes, que vivia al car­rer Mun­ta­ner i feia esta­des a la casa pai­ral de Mont­blanc. Una vida monòtona, avor­rida, fada, amb alguna excursió que es con­ver­tia en tot un esde­ve­ni­ment, dues o tres cele­bra­ci­ons anu­als, les fes­tes que con­for­ma­ven el tomb de l’any, con­ver­ses amb ami­gues, ini­cis de fes­teigs i pre­o­cu­pa­ci­ons tan trans­cen­den­tals com dur una man­te­llina o pre­pa­rar el ves­tit per a la seva entrada en la soci­e­tat dels adults. ¿I per què és fas­ci­nant? Perquè té la volun­tat de rela­tar aquest tedi, perquè té paper i sap escriure. Perquè pensa que allò serà recor­dat i, al mateix temps, té por que algú ho pugui lle­gir algun dia. En tot cas, pensa, ella ho recor­darà: les ale­gries, quan esti­gui aba­tuda; les tris­te­ses, “aquest temps d’incer­ti­tud”, quan esti­gui ale­gre. I perquè escriu fra­ses com aquesta: “La vida és molt aspra i espi­nosa i de tor­tu­o­sos via­ranys.” O aquesta altra, par­lant de la nit de Nadal: “Ens sen­tim més estre­ta­ment units amb els nos­tres morts i, acom­pa­nyada d’una certa melan­gia, plana a casa l’ale­gria íntima.” El filòleg Pep Vila va com­prar el manus­crit, sense saber quin mis­teri con­te­nia aquell qua­dern reco­bert de per­gamí, i el va com­par­tir amb un altre filòleg, Enric Prat, i amb la his­to­ri­a­dora Rosa Maria Gil. A poc a poc, el van anar des­bros­sant i van des­co­brir que aque­lla ado­les­cent es deia Mercè Julià. Van refer la seva aven­tura juve­nil i la seva vida poste­rior i, en una escena memo­ra­ble, van mos­trar la cal·ligra­fia de la mare, cent anys després, a un seu fill que, ales­ho­res, ja en tenia 86. Ara ens hi abo­quem, incrèduls, mera­ve­llats, uns lec­tors amb qui la Mercè no comp­tava. Entrem en les seves inqui­e­tuds mol­tes vega­des menors, fútils, frívoles, però també en la consciència del seu pati­ment: “És vera­ment des­con­cer­tant la rapi­di­tat amb què joies i penes es fan lloc en nos­tre cor, empe­nyent-se unes a altres.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia