Opinió

Tribuna

Ens hem acabat el món

“Venècia em ser­veix de nou com a metàfora d’una Europa que neces­sita un nou pro­jecte mosaic, no un líder ni un sal­va­dor que vegi esbar­zers cre­mant i porti noves tau­les de la llei, sinó una unió política reforçada que assu­meixi que el futur del con­ti­nent passa per cal­mar les aigües de la nos­tra lla­cuna i recu­pe­rar un equi­li­bri entre recur­sos natu­rals, explo­tació de l’home per l’home i millora de la repre­sen­ta­ti­vi­tat i par­ti­ci­pació política”. Daniel Fernández. La Van­guar­dia, 23 de novem­bre.

El món occi­den­tal, és a dir Europa, des del segle XVI, quan els nous vai­xells van per­me­tre tra­ves­sar els oce­ans, es va llançar a una con­questa i crei­xe­ment per tenir accés a nous recur­sos, a noves matèries pri­me­res que després, amb la revo­lució indus­trial, pogues­sin ser trans­for­ma­des en béns que per­me­tes­sin la millora mate­rial de la huma­ni­tat. La nova riquesa gene­rada va ser repar­tida de manera desi­gual entre colo­nit­za­dors i colo­nit­zats, els pri­mers en van gau­dir, els segons en van patir.

Aquesta “con­questa” del món per Europa es va fer sense com­petència. La Xina, que tenia tec­no­lo­gia i mit­jans per fer-ho, hi va renun­ciar per volun­tat d’un empe­ra­dor i una casta de govern que van témer l’arri­bada del “món exte­rior” i els can­vis que podia supo­sar a un estat que era, en la seva visió, el cen­tre del món. Va pre­fe­rir seguir el camí del desen­vo­lu­pa­ment intern, de la con­so­li­dació del seu imperi, del qual eren súbdits els estats perifèrics.

Aquest para­digma basat en el crei­xe­ment, el con­trol, la quan­ti­tat més que la qua­li­tat, que va ser només modu­lat per l’avenç científic i tec­nològic, es va con­so­li­dar en tots els àmbits, de la ciència a la tec­no­lo­gia, de la política a l’eco­no­mia. Va con­sa­grar el para­digma “No hi pot haver esta­bi­li­tat econòmica i política si no hi ha crei­xe­ment”; com amb la bici­cleta, o avan­ces o caus. Calien líders que guies­sin l’acti­vi­tat política i social, que acom­pa­nyes­sin el crei­xe­ment. Era un món en què els valors mas­cu­lins, la pro­jecció del que és propi, era el valor suprem. El comerç va ser l’única pràctica que va modu­lar aquesta pro­jecció i explo­tació. Es va prac­ti­car, direc­ta­ment des de l’estat en el cas d’Espa­nya i Por­tu­gal, vir­reis i gover­na­dors, o des de soci­e­tats mer­can­tils, en el cas del Regne Unit i Holanda, Com­pa­nyies d’Índies. L’efecte sobre les colònies va ser simi­lar; el bene­fici sobre la metròpoli, dife­rent. El model mer­can­til era més efi­ci­ent que l’esta­tal.

Ens hem aca­bat el món. No és pos­si­ble créixer amb els models ante­ri­ors, perquè per pri­mera vegada vivim en un pla­neta amb límits cone­guts i no ampli­a­bles. Hem de con­ser­var i millo­rar el que tenim si no volem –i ho estem fent– mal­ba­ra­tar-lo. Avui el con­cepte de la sos­te­ni­bi­li­tat és omni­pre­sent, ho és per neces­si­tat. L’única qüestió relle­vant res­pecte dels que la depre­cien o la igno­ren és quant temps més podran man­te­nir aquesta posició en un entorn pro­gres­si­va­ment més degra­dat per un crei­xe­ment desor­de­nat i incon­tro­lat.

“Estem matant el pla­neta” és un clam arreu, tan urgent i con­tun­dent com nou, fins ara ni plan­te­jat, ni pri­o­rit­zat. Quan par­lem d’“eco­no­mia cir­cu­lar”, reu­ti­lit­zar el residu, no fem res més que des­criure el cer­cle cons­tant i repe­tit de la natu­ra­lesa. Les fulles dels arbres cauen i es podrei­xen a terra per gene­rar nutri­ents que l’arbre torna a uti­lit­zar... És arri­bat el moment de mirar-nos més a din­tre per con­ser­var el que tenim per pre­ser­var el que som. Ser més de mirada interna que de pro­jecció externa, més de con­ser­var i cui­dar, que de con­quis­tar, hi ha ja poc a con­quis­tar... excepte el que es creï a través de la ciència i la tec­no­lo­gia.

En aques­tes noves cir­cumstàncies i entorn, la tec­no­lo­gia per­met pro­duir a mida, eli­mi­nar la neces­si­tat del volum per ser efi­ci­ents, de donar res­pos­tes par­ti­cu­lars per inter­pel·laci­ons gene­rals, de resol­dre el genèric per l’específic. Se’n deri­va­rien dues con­seqüències. Els valors soci­als del futur dei­xa­ran de ser mas­cu­lins com fins ara, la pro­jecció exte­rior i la con­questa, per pas­sar a ser més feme­nins, la con­ser­vació i la pre­ser­vació. Menys lide­ratge explícit i més sug­ge­ri­ment, menys objec­tius arti­fi­ci­als i més objec­tius natu­rals, lli­gats a la quo­ti­di­a­ni­tat i recre­ats a par­tir del que ja exis­teix. La segona con­seqüència és que, si això passa, Europa té la seva opor­tu­ni­tat perquè en tots els camps Europa té valors i riquesa, prin­ci­pis i pen­sa­ment. La mirada interna i l’explo­tació del que es té és el camí que convé a Europa, cul­ti­var i cui­dar un camp con­reat, més que llau­rar-ne un de nou.

Europa ha de con­tri­buir a la pro­jecció d’aquests nous valors que van a favor dels temps i sobre­tot a favor seu, mal­grat Trump i el Par­tit Comu­nista Xinès, el popu­lisme i les recep­tes sen­zi­lles per pro­ble­mes com­ple­xos. Es neces­sita temps per demos­trar el que és cert, però encara no evi­dent, es per­cep, però encara no és explícit. La sub­ti­li­tat és tant un valor femení com una prova d’intel·ligència... de civi­lit­zació, que no és altra cosa que l’evo­lució i la recre­ació del pen­sa­ment sobre el pen­sa­ment, més sug­ge­ri­ment que asser­ti­vi­tat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia