Començar la casa per la teulada

El fet de ser una nació sense estat ha contribuït ben segur a impulsar i enfortir la llarga tradició d’iniciativa social a Catalunya, que ha configurat un tarannà propi que ens singularitza. En tots els àmbits de la vida civil, des del món de la cultura i el lleure fins al del treball i la salut, múltiples associacions, entitats, fundacions, cooperatives i altres formes jurídiques han vehiculat les idees, les propostes i la capacitat de mobilització de la ciutadania.

L’educació no ha restat aliena a aquest model de país. I gràcies a això, podem dir amb orgull que tenim un ampli ventall d’escoles de qualitat, amb projectes educatius singulars, fruit de la passió i el compromís de persones i institucions pel mestratge, de titularitat pública i d’iniciativa social. I això és el que reconeix la llei d’educació de Catalunya, que en aquests deu anys ha donat estabilitat a l’ecosistema educatiu, afortunadament al marge de cicles electorals. Una llei que avala el model educatiu català d’èxit i que es tradueix en el Servei d’Educació de Catalunya, constituït pels centres de titularitat pública i per aquells, privats concertats, que reben finançament públic.

Un sol sistema educatiu, un currículum i uns objectius compartits i una diversitat de metodologies, d’accents i d’experiències innovadores que enriqueixen el conjunt i el fan progressar. Ens podem felicitar: hem estat capaços d’unir la diversitat en benefici de la millora de la qualitat. Qui té por de la polifonia quan hi ha unes regles del joc clares i un horitzó comú, com ara l’aposta decidida per l’èxit educatiu de tots els alumnes? No deixem que debats estèrils creïn falses dicotomies i exacerbin allò que allunya per damunt dels valors compartits.

Aquest sistema educatiu, en el seu conjunt, pateix un infrafinançament endèmic, que s’ha pogut compensar sovint amb l’esforç i la dedicació dels educadors, factor clau de la solidesa i la qualitat del model d’escola catalana. Una escola que ha contribuït a formar generacions de ciutadans en els valors democràtics, que ha apostat de manera decidida per la immersió lingüística com a vehicle per a l’equitat i la cohesió social, i que ha acollit persones nouvingudes a les quals ha ofert una formació adient i respectuosa amb la seva idiosincràsia.

El Servei d’Educació de Catalunya necessita, doncs, més recursos econòmics per, entre altres objectius, garantir la plena igualtat d’oportunitats i lluitar contra la segregació escolar. Tal com diu el pacte contra la segregació escolar promogut pel síndic de greuges, sense garantir la gratuïtat efectiva de l’educació, no podrem avançar decididament vers la plena igualtat d’oportunitats. Les mesures que preveu el pacte, referides a l’admissió dels alumnes i a la seva distribució entre els centres, públics i concertats, s’han d’aplicar de manera que es garanteixi la participació de tots els actors que formen part del sistema, alhora que es va resolent l’infrafinançament.

Obviar aquestes premisses seria començar la casa per la teulada, amb les conseqüències clarament desestabilitzadores que se’n deriven. La lluita contra la segregació escolar, amb la qual tothom ha d’estar compromès si vol rebre finançament públic, mereix un escenari d’actuació que sumi voluntats i que no deixi ningú enrere. No ens ho podem permetre, ens hi va el futur. Els grans reptes de país s’han d’enfocar des de la globalitat, atenent tots els elements que hi intervenen, i en sincronia, sense deixar per a més endavant la resolució de problemes candents, que són principi i fonament de tot el que està en joc. Com que volem anar lluny, millor avançar de mica en mica.