Opinió

Keep calm

La meva Penyora

Hi he viscut des de sopars literaris i trobades amb amics a cites romàntiques i sobretaules fins a la matinada

Arran del tancament de La Penyora, el restaurant que fa més de quaranta anys que va obrir a Girona, al carrer Nou del Teatre, he llegit el comentari d’un amic que parla del mil fulls de patata amb crema de llet i anxoves. No recordo si el plat es deia realment així, però era, efectivament, una combinació excel·lent –suau i alhora contundent– que jo hi havia menjat unes quantes vegades. I d’aquell plat, en van venir d’altres, més antics o més nous, des de les flors de carbassó (les esplèndides fiore di zucca farcides) als farcellets de pasta d’arròs al vapor, des del tataki de tonyina vermella al carpaccio de vedella. Ara escric aquests noms (i d’altres que tinc a la memòria culinària i no escric) i la majoria són de consum habitual i, amb més o menys qualitat, els pots trobar a qualsevol lloc. La diferència és que La Penyora, a part de ser una casa familiar, un recer on en Lluís Llamas i la Consol Ribas t’acollien amb amabilitat, cordialitat i complicitat, es va convertir en un espai on, per primera vegada, descobries tot això. I no solament els plats, que aleshores eren una novetat sofisticada, sinó també la màgia que desprenia el local. Hi he viscut de tot. Des de sopars literaris i trobades amb amics a sobretaules fins a la matinada. Des de celebracions tumultuoses a cites romàntiques que ara em retornen amb una estranya intensitat. Les taules, almenys les que recordo, les de dues persones, estaven parades sobre una antiga màquina de cosir, d’aquelles de pedals. El moviment del pedal, amb uns peus inquiets i nerviosos, era una manera de passar els nervis i tot un exercici de conjunció sentimental. Potser exagero. D’això fa mil anys. Però va existir. I també va existir una escala sinuosa i endimoniada que duia al lavabo i una cuina minúscula on mai no vaig saber com era possible que en Lluís fes el que feia. I va existir el moviment sensual de la Consol, ballarina, mentre cantava la carta. I un dinar trist, també, un divendres d’estiu. I sopars feliços al carrer. En part, som com som perquè La Penyora ha existit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)