A la tres
L’acte de fe de la mesa
“I aquesta apassionada convicció pel diàleg que ara té el PSOE, no la sentien l’octubre del 2017?
Resulta difícil saber què pot haver canviat d’essencial a les files del PSOE i a la personalitat política del seu líder, Pedro Sánchez, per ser capaços ara de seure en una mesa de negociació entre governs (espanyol i català), per parlar del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, per fer-ho amb els independentistes, per escoltar com es reclama l’exercici de l’autodeterminació i l’amnistia dels presos i exiliats polítics. Més que res perquè són els mateixos que fa dos dies descartaven la bilateralitat per enrocar-se en el “café para todos”, amenaçaven amb un nou 155 o d’anar a detenir Carles Puigdemont, no reconeixien un conflicte polític sinó un problema de convivència entre catalans, i defensaven per acció i per omissió la legitimitat de tota la repressió que ha patit l’independentisme els últims dos anys, inclús òbviament el judici i la condemna als líders de l’1-O.
Ja em perdonaran si no comparteixo la fe i l’entusiasme que es detecta en algunes valoracions sobre la primera trobada a La Moncloa entre les delegacions dels dos governs. El retrobament, el clima amable, la posada en escena, el respecte a l’altre i als seus arguments... I no vull dir que no s’hagi de parlar. Naturalment. Cal parlar i cal escoltar, cal negociar i cal persistir, perquè així és com cal actuar en una societat civilitzada i moderna, en democràcia i en ple segle XXI. La qüestió és: aquesta apassionada convicció pel diàleg, no la sentien l’octubre del 2017, quan el PSOE es va adherir a la mà dura del PP, als pals de la policia i al discurs bel·ligerant del rei? Tampoc la van sentir fa un any, després de guanyar les eleccions? La realitat és que asseure’s a parlar és més fàcil i més rendible ara, quan ja has deixat molt clar qui mana, qui té la força per imposar els termes dels acords i la potestat de complir-los o no; i quan hi tens a guanyar una legislatura més o menys estable a La Moncloa. Més enllà d’això i del peix al cove dels 44 punts famosos, francament, resulta molt difícil veure el PSOE lluitant contra els seus barons, el seu jacobinisme i tota l’Espanya reaccionària per aconseguir una reforma legal que reconegui la nació catalana i el seu dret a decidir.
